Jordi Graupera: «Maragall i Trias estan disputant-se ser el cap del cementiri»

Jordi Graupera va viure dues eleccions molt diferents als Estats Units com van ser les victòries de Barack Obama i de Donald Trump. Dos moments molt diferents, dos candidats que van encarnar unes visions antitètiques del món i que a Graupera li van servir per nodrir el seu darrer llibre, La perplexitat (Destino), un text molt personal que depassa la crònica d'aquells anys per ser un viatge per la vida de l'autor i les seves reflexions, i que està escrit pensant molt en la política catalana.

Doctor en Filosofia i periodista, ha estat professor a les universitats de Nova York i Princeton i ara imparteix classes a la Universitat Ramon Llull. L'any 2019 va ser candidat a l'Ajuntament de Barcelona amb la candidatura de Primàries. Una qüestió de la qual no defuig parlar, com tampoc del moment polític: es mostra especialment crític amb la classe política. 

- Per què aquest títol de La perplexitat? És el seu estat d'ànim? És com veu el país?

- El llibre és sobre Nova York i sobre mi. La perplexitat es refereix a les dues coses, al país i a mi. Pel que fa a mi, és molt senzill: aterres en un país nou i hi ha un seguit de xocs que t'obliguen a ser humil i posar les coses en context. Et genera un seguit de coses que no comprens i que et deixa perplex, fet que t'obliga a revisar-te a tu mateix. Però la idea central del llibre és explicar que la perplexitat és aquell moment en què no et veus capaç d'imaginar un món en el qual el teu adversari polític està defensant les seves posicions de bona fe. Assumeixes que o bé les està defensant de mala fe o bé és curt de gambals. És una manera de dir que ets incapaç de posar-te en el lloc de l'altre. Aquest moment d'incomprensió total és el que jo anomeno perplexitat. 

- I això ho va percebre als Estats Units.

- És una cosa que vaig aprendre als Estats Units, en el sentit que els anys que cobreixen el llibre, d'Obama a Trump, són els anys en què veig emergir aquesta perplexitat. Aleshores, intento convocar reflexions, lectures, records, intimitats i discursos que vagin enriquint què vull dir amb aquesta estupefacció.  

- El llibre, de fet, es pot llegir també com una crònica del pas de l'Amèrica d'Obama a la de Trump. Quines lliçons va extreure d'aquest moment? 

- Diverses coses. La meva primera perplexitat amb Obama va ser comprovar que en tot el meu entorn a Harlem en el moment de la victòria d'Obama hi havia la sensació que tot tenia un sentit i que el món avançava. Jo volia abandonar-m'hi i afegir-me a la festa, però no puc. En part perquè m'havia trencat un dit del peu i no podia sortir a ballar, però tampoc puc psicològicament. Hi havia una cosa enmig de la fanfàrria que em sonava desafinada. A mesura que passen els anys, vaig veure com s'hi revelava un cinisme de fons en tot plegat. Fins i tot el candidat menys probable, un negre capaç d'apel·lar a les forces tel·lúriques del poble per guanyar contra tot pronòstic, ho fa des d'un càlcul i una renúncia d'entrada a tot canvi essencial. Tota la seva poesia s'aguantava sobre una prosa amb menys sentit.

"Trump em semblava menyspreable a tots els nivells, però si va ser vist pels nord-americans progressistes i pels europeus com un fracàs de la democràcia americana, jo ho vaig veure com un senyal de fortalesa"

- I després, amb Trump...

- Amb la victòria de Trump, tinc la sensació inversa. En el meu entorn, tothom trobava impossible d'entendre com havia guanyat. I a mi no m'ho semblava gens. Em semblava menyspreable a tots els nivells, però si Trump va ser vist pels nord-americans progressistes i pels europeus com un fracàs de la democràcia americana, jo ho vaig veure com un senyal de fortalesa de la democràcia. No perquè em semblés bé sinó perquè és un home que guanya contra l'establishment del seu partit, contra la premsa progressista, contra els Clinton. En una democràcia tan controlada i plutocràtica, que algú pugui guanyar contra tots els elements, encara que sigui apel·lant a la por, denota que encara hi ha la possibilitat de convocar forces democràtiques més fortes que el guió escrit.
 
- Va guanyar qui "no havia de guanyar".

- Hi havia uns elements que Obama va explotar molt: la família, l'home bo, bon pare de família, que segurament era el preu a pagar per justificar la seva negritud. Havia de ser el millor negre possible. Trump, que prové de l'altre camp, els blancs protestants, d'origen nord-europeu, en té prou d'expressar una idea de força sobrehumana i viu de la popularitat sorgida de la televisió més estripada. Dos polítics inesperats que representen dos pols diferents. Quan viatjo per l'interior dels EUA quan Obama era president, la gent és incapaç de creure que algú pugui votar-lo de bona fe, sinó per destruir els altres. I quan guanya Trump, els meus amics de Nova York pensen el mateix dels seus votants. M'interessa aquest moment.     

- Descriu dos mítings de Hillary Clinton i Donald Trump a Ohio, en el tram final de la campanya del 2016.

- Vaig voler vendre un reportatge que no vaig aconseguir que me'l compressin, però vaig voler anar un cap de setmana a Cleveland, on hi havia dos mítings dels dos candidats, Trump i Hillary Clinton. Vaig veure la gran diferència entre el míting de Hillary, dissenyat, orquestrat i poc concorregut, i el de Trump, caòtic, amb desenes de milers de persones. I ell, desbarrant i amb una comunió amb el públic que xocava amb el que la premsa de Nova York anava dient.   

"La manera d'abordar els conflictes als Estats Units és diametralment oposada a com es fan aquí. Allà s'aborden de cara i aquí, dissimulant"

- Tornarà Trump?

- És difícil de predir. Ja no és el Trump d'abans perquè el poder transforma tothom. Veurem què passa amb la seva possible detenció. Fa molts mesos que penso que està acabat perquè les coses tenen el seu moment, però amb Trump sempre t'has de guardar una carta a la butxaca.

- Viure als EUA l'ha ajudat a entendre la realitat catalana?

- Bé, el llibre passa en paral·lel als anys més intensos de la política catalana, en els quals jo vaig estar molt implicat a tots els nivells. Aquest llibre d'alguna manera ensenya que tots tenim una part del nostre iceberg que està sobre la superfície. La meva vida eren columnes, tertúlies, i el llibre explica el que hi havia sota. Hi ha una constant referència, no explícita, al que passa a Catalunya. La manera d'abordar els conflictes als Estats Units és diametralment oposada a com es fan aquí. Allà s'aborden de cara i aquí, dissimulant. El llibre serveix de mirall per dir que aquí hi ha una manera d'abordar els conflictes que podríem imitar. No dic importar perquè cada societat té les seves coses. Però no passa res per no entendre's, per estar polaritzat.  

- Fa alguna referència crítica amb els mitjans catalans. Escriu que el periodisme català "no va de la qualitat dels articles, sinó de col·locar peons al tauler". 

- Això ho dic quan aterro als Estats Units el 2008, amb una ambició, però també fugint d'un món com el del periodisme i la política catalana al qual havia pertangut de molt jove. Fugia d'una sensació de farsa, tenia una columna setmanal a l'Avui, i creia que hi havia d'haver un malentès perquè no sentia que tingués la capacitat d'escriptura o la penetració cultural per justificar la meva presència als mitjans. M'ho explico a mi mateix dient que potser hi havia una barreja de fe en el meu potencial, que és legítim, però també que a Catalunya hi ha com una partida d'escacs estranya, amb molts jugadors, i es tracta de capturar pols d'atenció.

La qualitat dels articles és secundària i això es veu en el fet que actualment la gran majoria de columnes que es publiquen a Catalunya es deuen pagar entre 30 i 90 euros i, per tant, tenim columnes que valen de 30 a 90 euros, que vol dir poc. No cal que circulin argumentaris, tothom sap el que pot dir i el que no. Veus reverberacions, un polític diu una cosa i durant tres setmanes apareixen variacions sobre el mateix argument. El periodisme català no va de la qualitat ni de la quantitat de veritat dels articles, sinó de col·locar peons en un tauler on es pugui guanyar poder cultural en el procés d'enximplar la base, que dic jo.

- Potser ho diu també per vostè. Ho dic perquè en un moment del llibre explica com li costava escriure les columnes que enviava els diumenges a l'Avui. 

- És un exemple d'un dia, sí. Jo tenia columna els dilluns i, per tant, havia d'enviar l'article diumenge a les set de la tarda. Passava tot el diumenge buscant tema. Un dia, amb tot de llibres oberts sobre el llit, anava buscant: un quart d'hora abans de les set, agafo un llibre sobre l'Islam, llegeixo unes pàgines i resumeixo una idea que trobo en deu minuts, i l'envio. Trobo horrorós haver fet això. L'endemà, quan em llevo amb ressaca, tinc el mòbil ple de trucades i missatges felicitant-me per l'article. Penso que potser soc més bo del que crec, però també que soc el prestidigitador que ha sabut moure la boleta i enganyar tothom. 
 
- I la veritat quina és?

- La veritat potser no és cap de les dues coses. Soc el jove paraconvergent que escriu una cosa sobre l'Islam que més o menys sona informada i això és com haver guanyat un espai cultural per una manera de veure el món. És descoratjador i et corromp, i és dels grans problemes del nostre articulisme, que s'agafa gent jove, s'incorpora al periodisme de columna, que és el més barat, se'ls sobreaplaudeix mentre se'ls està generant els límits prohibits. Se'ls va educant, corrompent, se'ls fa creure que tenen coses intel·ligents a dir i després s'evita que puguin dir coses intel·ligents.    

"En el periodisme català, la qualitat dels articles és secundària, la gran majoria de columnes es deuen pagar entre 30 i 90 euros i, per tant, tenim columnes que valen de 30 a 90 euros, que vol dir poc"

- Descriu un Obama que "aprèn a ser negre i a ser pragmàtic, a buscar victòries tangibles, encara que no espaterrants". Un full de ruta per a l'independentisme?

- Això és en un capítol que examina la tensió que hi ha en tot moviment d'alliberament nacional o d'altra mena, en aquest cas en els afroamericans, entre els pragmàtics i els radicals. Les renúncies d'Obama li permeten arribar al poder, però alhora són les que eviten que pugui fer res un cop hi arriba. En un lloc hi col·loco Obama i Luther King, i en l'altre hi ha James Baldwin, Garvey o Malcolm X. Els radicals fracassen d'entrada, però en realitat la seva obra donen fruit a llarg termini. Els moviments africans d'alliberament surten de les idees de Garvey, que era un eixelebrat. Puc dir que tots dos són necessaris, sobretot el conflicte entre ells.

- I a Catalunya, qui són els Luther King i els Malcolm X?

- Nosaltres només tenim la banda pragmàtica. No tenim aquesta tensió que convoca a les forces tel·lúriques. Només tenim la prosa de full de càlcul. Aquesta és la gran carència que tenim, que ens anem bullint a poc a poc en una sopa de pragmatisme. El país hi és. El fracàs de la nostra classe política s'ha pretès que era un fracàs de la societat o d'un moviment, o de les idees. I aquestes són les úniques que no han fracassat, la gent, el moviment i les idees. El que ha fracassat és la classe política. Igual que en la crisi financera, s'ha volgut socialitzar les pèrdues entre tota la població. I a sobre tenen la barra de dir-nos que la culpa és nostra i que si es va descarrilar és perquè estem com una cabra. Els responsables polítics van tenir l'oportunitat històrica que tots els grans líders haguessin volgut tenir, de tenir la ciutadania mobilitzada per fer una cosa. I ells han fracassat perquè no sabien què estaven fent, no volien fer-ho i només els interessava continuar remenant la sopa aquesta del pragmatisme barat.

- Aquí inclou el gruix de les tensions entre ERC i Junts?

- M'és igual. No tinc gens de ganes de fer una taxonomia dels diversos espècimens. A més, de prop tothom té sempre alguna cosa salvable. Sempre hi pot haver raons, pretextos, excuses. Ningú és d'una sola peça i no som la suma de tots els defectes ni de totes les qualitats. Som la batalla entre les nostres virtuts i els nostres defectes. Però els resultats són els que són i ningú ha assumit les responsabilitats. Al contrari, s'ha traslladat la responsabilitat a la gent. Això, amb una mica de sort, rebrotarà en l'inconscient col·lectiu com un rebuig a aquesta mena de fer.             

- No veu que el sobiranisme estigui vivint un pols entre "purs" i "realistes"?

- Només hi ha una sopa de fals pragmatisme perquè, a més és ineficient. Un pragmatisme cínic. No vol dir que en aquesta sopa un dia agafis una cullerada i hi trobis carn. D'acord. I potser en els ingredients hi ha una bona pastanaga, però en general no hi ha aquest xoc.
 
- I com analitza els moviments que hi ha dins del sobiranisme civil i les entitats?

- Crec que no en traiem res entrant en els detalls. És un laberint que ens porta al lloc de sortida tota l'estona quan intentem raonar sobre això. El país hi és, en realitat és més fort que mai, és madur, ha passat per moltes converses i hi ha coses que ja no l'afecten. El que passa és que no hi ha res creïble i la gent no és idiota. La gent només es juga una cosa quan hi ha una cosa a jugar-s'hi. Quan es construeixin espais diversos, que de mica en mica ja apareixen, que tinguin alguna cosa creïble a oferir, el país ja hi és. 

"El que ha fracassat és la classe política, no el moviment ni les idees"

- I vostè s'hi veu jugant un paper?

- Jo no tinc res a proposar, ara mateix. Però tothom sap qui soc, quina és la meva vocació i el meu caràcter. Jo soc un polític vocacional i més aviat o més tard suposo que intentaré fer alguna cosa amb les forces que jo em trobi. No m'agrada mentir. Una cosa que jo he après és el que dic al llibre, que les mateixes coses que poses en circulació per obtenir el poder són les que eviten que puguis exercir-lo. Quan ens vam presentar a les eleccions municipals a Barcelona ho vam fer per intentar evitar aquest atzucac, i per això vam constituir un espai tan exigent i potser antipàtic en algun moment. Però no et pots presentar a unes eleccions contra el sistema si no tens les forces per anar contra el sistema, que és el que han fet els nostres polítics. Per això he dedicat aquests anys a endreçar el meu cap i les meves idees.

- S'hi veu.

- En la mesura que pugui acumular forces, les posaré al servei d'alliberar el país, i com que no soc sectari, m'és igual amb qui i de quina manera. A Catalunya ningú raonable pot entrar en un partit polític pensant que pot fer alguna cosa mínimament lliure. Ara mateix, tothom que entra en un partit a Catalunya acaba tornant-se cínic o idiota. Però jo soc optimista.

- Permeti'm una pregunta impertinent. Com va viure una experiència com la seva, obtenint uns mals resultats davant uns candidats que potser veia com menys intel·ligents o pitjors que vostè?

- No, jo no crec que els candidats a l'Ajuntament de Barcelona el 2019 no fossin intel·ligents. Manuel Valls és un home intel·ligent, Ernest Maragall és un home intel·ligent, Ada Colau és una superdotada emocional. I jo ja sabia que el resultat més probable era no entrar. Era un exercici d'audàcia. Les eleccions municipals sempre són les més difícils perquè el tall és més elevat per entrar. I per fer aquell discurs era molt d'hora. Però jo no crec que tinguéssim uns mals resultats. Vam treure 30.000 vots del no-res, que jo penso que és una heroïcitat.    

- Quina autocrítica faria? Sense donar la culpa a la societat. 

- Jo això no ho he fet mai. La gent és sàvia i segurament va llegir en aquest moment que o jo no estava prou preparat, o no volien allò. Això s'ha de respectar fins a les últimes conseqüències. I sempre dic el mateix: que jo no me'n sortís no vol dir que un projecte així no pugui funcionar. També diré que jo no em retrec res. Vaig donar-ho tot. L'endemà de les eleccions em vaig calçar les sabates que havia dut un any fent dotze quilòmetres al dia i em va caure la sola. No em podia retreure res.   
 
- Ha dit que potser era massa d'hora. El moment no hauria estat ara?

- No ho sé. El meu moment era aquell. Tenia una feina fora i no em podien coaccionar amb la meva feina, tenia uns estalvis en previsió que, si me la fotia, podia aguantar uns mesos. Em veia amb forces. Creia que la batalla clau era Barcelona i ho continuo pensant: fins que no tinguem Barcelona no ens en sortirem. Les idees que vam començar són les que s'aguanten. Les idees que han anat defensant la resta s'han anat degradant. Això obre una ferida en l'espai de la sopa boba.

"No hi ha un xoc entre purs i pragmàtics, el que hi ha és una sopa de fals pragmatisme"

- I com contempla la campanya municipal que s'acosta?

- Veig que hi ha un quàdruple empat, però la persona més viva en aquestes eleccions continua sent Ada Colau. La que té més força vital i una idea de ciutat. A mi no m'agrada. Compte, estic a favor de la seva intervenció urbanística, malgrat que potser ha estat mal executada, ideologitzada i sectària. Si no hagués estat, però, potser no hauria tingut la força per pacificar aquest carrer que tenim aquí davant . I sempre que fas una cosa nova, el normal és fer-ho malament la primera vegada. Però el que és rellevant aquí és que ni Ernest Maragall ni Xavier Trias representen cap idea de la ciutat que estigui viva. És una voluntat de refugiar-se en un record i estan disputant-se ser el cap del cementiri. Em sembla molt trist.

- I la resta de candidats?

- Veig la CUP molt perduda. S'ha abandonat al discurs hegemònic de les guerres culturals nord-americanes. La gràcia de la CUP era la seva capacitat de resistir aquestes coses culturals i construir un imaginari propi, i ara sembla que vagin a repetir el que diuen les sèries de Netflix. El PP és un partit que ha desaparegut, ha passat de ser un partit conservador regionalista a un que podia ser votat per un tipus franquista de Vic. Però ara resulta que els senyors del PP volen posar a la presó aquells amb qui juguen a golf a la Cerdanya. En lloc de revisar la seva crueltat, porten anys justificant per què tenen dret a ser cruels. Quan tu vius tancat dins de la teva crueltat, és impossible que donis fruits.

- I el PSC?

- El PSC ens ofereix Jaume Collboni, una persona de qui encara no li coneixem cap idea. Veurem. 

- El PSC s'ha convertit una mica en el partit d'ordre?

- No tant el partit d'ordre com el partit de l'Estat. Ha estat molt hàbil durant dècades per capturar el vot metropolità en nom de la nostàlgia ètnica, però no deixa de ser el partit de l'Estat.
 
- Històricament, amb Pasqual Maragall, havia tingut la seva èpica.

- Sí, però ens oblidem que Maragall era un individu que predicava el final de la història els anys noranta. Proclamava que el conflicte nacional era inexistent, fins que es va trobar com a president de la Generalitat i es va adonar que estava al capdavant d'una xabola subalterna. Tenia una mirada que li venia del seu avi. Va estudiar a la mateixa universitat que jo a Nova York. De fet, moltes de les seves reformes el 1992 es poden veure a Baltimore. Hi ha un diàleg entre el Maragall que va a Nova York i la Barcelona que ell crea. Les Olimpíades són un moment en què Barcelona es presenta al món com un plaer estètic, no un lloc amb una cultura en conflicte. Gran part dels problemes que té Barcelona avui són responsabilitat de Maragall. La nostàlgia a vegades és perillosa i, per això, presentar nostàlgics és abundar en un estat de depressió.

"Si ara Trias guanyés o obtingués un bon resultat, seria el retorn de la ficció que hi ha una manera de fer segons la qual si ets un 'gentleman', l'Estat no et pega"

- Quines reflexions li motiven aquesta mena de retorn, arran de la candidatura de Trias, de la Convergència de sempre?

- Crec que és molt mala notícia que Trias sigui candidat.

- Però era el nom més popular que podia oferir Junts.

- No crec que guanyi, però podria guanyar. Ara guanyar és barat. Però jo crec que ens fa perdre el temps. Hi ha etapes que s'han de cremar. Estem pagant el preu que Esquerra és un partit amb molts complexos. 

- Expliqui-ho això.

- Tenen un complex davant Convergència en creure que els convergents els han tractat com si fossin el servei i que mai han estat tan cínics com ells. Per tant, ara han de ser més cínics. Amb l'esquerra, estaven acomplexats perquè amb els que feien el cafè a la universitat, si eren d'Esquerra Unida, eren més d'esquerres que ells. Doncs han de demostrar que són més republicans que ningú. Aquesta etapa s'ha de cremar.

I l'espai convergent estava ja esfilagarsat. Una idea que ha estat derrotada per la història ho tornarà a ser. Si ara Trias guanyés o tingués un bon resultat, seria el retorn de la ficció segons la qual si ets un gentleman, l'Estat no et pega. No, l'Estat et vol fer desaparèixer. Els seus anys d'alcalde van ser bons, tenia un bon equip. Gran part del que es fa en superilles neix de Trias. Però hauria d'haver vist que totes les forces que podia convocar són les que volen frenar la ciutat. Fa de tap a les possibles forces que podia haver-hi entorn del centredreta independentista.

- Per on es desbloquejarà la política catalana?

- No en tinc la menor idea. L'únic que dic és que aquella gent que estigui viva, que n'hi ha, anirà surant i aniran apareixent espais ignots i si es pot articular això al voltant d'algunes idees, el país trobarà la seva força.