José Luis Escrivá va entrar al govern de Pedro Sánchez des de la direcció de l'Airef (l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), un càrrec on el va designar el govern de Mariano Rajoy el 2014, en el moment de crear l'organisme. Aquesta és una de les paradoxes que expliquen la trajectòria d'aquest tecnòcrata que serà el nou governador del Banc d'Espanya. Aquest dimecres, el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, informarà el Congrés del nomenament.
Que Escrivá era un os dur de rosegar se'n devia adonar aviat el govern del PP. Sense carnet i amb caràcter independent, no va estalviar algunes enganxades amb l'aleshores ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. L'Airef va ser creada per reforçar la vigilància en la gestió dels recursos públics i el seu responsable es va prendre molt seriosament la tasca. Potser al PP li va semblar que els orígens familiars oferien "garanties" sobre Escrivá, nascut a Albacete el 1960. El seu pare, un metge reconegut, Joaquín Escrivá, havia estat a la División Azul.
Com un oncle seu, Carlos Belmonte, que després seria alcalde d'Albacete els anys 50. També es va dir que Belmonte, un arquitecte amb ànsies de triomfar -va construir l'estadi de l'Albacete, que porta el seu nom-, volia esborrar la memòria del seu pare, conegut republicà. Una cosina del ministre va ser també alcaldessa, ja amb la democràcia, però amb carnet del PSOE. En tot cas, sembla difícil formar part de les elits espanyoles si no s'han tingut arrels familiars en el franquisme.
Aquest economista format a la Complutense tornarà ara al Banc d'Espanya, on ja hi va treballar, concretament al seu servei d'estudis. Com tot alt funcionari a prop de la cúpula política de l'Estat, coneix bé les institucions europees. Va assessorar l'Institut Monetari Europeu en els anys previs a la creació de l'euro i després va ser al Banc Central Europeu com a responsable de l'àrea monetària. Després, va exercir com a cap d'estudis del BBVA.
Des de l'AIREF, va ser cridat per Pedro Sánchez per ser ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Amb motiu de la darrera recomposició del govern, el seu nom va ser considerat com a ministre d'Economia i, finalment, va ser destinat a la nova cartera de Transformació Digital i Funció Pública. En aquell moment, després de les eleccions del 23-J, ja es va insinuar que Sánchez tenia el seu nom al cap per governador.
Com a ministre, Escrivá serà recordat per reformes ambicioses com l'aprovació de l'ingrés mínim vital i haver entomat la sempre arriscada reforma de les pensions, amb la seva revalorització segons la mitjana de l'IPC de l'any anterior, i una aposta per reforçar els ingressos de la seguretat social que va fer que els empresaris es despengessin de l'acord, i que Brussel·les vol ajustar.
L'estil del ministre, entre la imatge de professor despistat i la vehemència d'un dialèctic temible acostumat als xocs entre acadèmics, ha fet d'Escrivá una figura peculiar. Sánchez, però, mai ha dubtat d'ell i li ha fet confiança. Ara el situa de ple enmig de la polarització política. Potser portant-lo més enllà d'on ell voldria. Amb la seva designació per al Banc d'Espanya, la Moncloa nomena per primer cop un membre del govern en aquest càrrec.
La norma no escrita dicta que l'executiu designa governador -que és sempre algú de la confiança de l'executiu- i el principal partit de l'oposició suggereix el nom del sotsgovernador. En una Espanya molt crispada, el nomenament del cap de l'organisme no podia sortir d'un consens quasi bé impossible. Alberto Núñez Feijóo ja ha deixat clar que el PP s'oposarà a Escrivá. Possiblement, no haguessin facilitat cap altre nom. A la Moncloa, però, ja estan acostumats a la política de trinxera i mai se sabrà del tot si ha intentat posar-se realment d'acord amb el PP. El Banc d'Espanya serà ara un altre front de batalla. El savi d'Albacete, en tot cas, ja sap el pa que s'hi dona.