Sobre un fons permanent de catalanofòbia popular, el nou discurs públic del poder madrileny s'orienta fortament cap a l'atribució d'algun tipus d'estupidesa congènita als pobladors de Catalunya. Liquidats per inservibles els tòpics de la laboriositat i l'europeïsme, els catalans hem passat a estar posseïts per un gregarisme insuperable, que fa que les nostres estructures de relació no aconsegueixin superar la família. Aquí és on hi fan encaixar tant la suposada figura paternal de Jordi Pujol, com la conformació mafiosa del catalanisme.

Segons aquesta visió predominant a Madrid, la massa social, amorfa i crèdula, segueix com un ramat de xais les consignes que li arriben des de la seva classe política i des d'alguns mitjans de comunicació, convertits en altaveus de persuasió. Com en el món feliç de Huxley, els catalans han acabat convertits en èpsilons polítics que són dirigits i utilitzats en benefici de les castes superiors del catalanisme.

Naturalment, l'obligació moral de gent com el ministre Montoro és advertir els catalans que només ell i els que són com ell poden orientar-los en la direcció correcta. La d'una Catalunya feliçment depenent que, aleshores sí, tornarà a ser laboriosa i europea. Llibertat? Per a què?, que dirien Lenin i Montoro.