L'allargament de l'edat de jubilació encetada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero - i compartida per 5 estats més de la Unió Europea- té un corrent de fons basat en la demografia. El sistema de pensions espanyol, basat en el principi contributiu i no de capitalització, té un flanc obert format pels fluxos demogràfics de la població.

L'evolució demogràfica és el pal de paller del sistema de pensions. Aquest és l'argument que defensa la demògrafa i directora del Centre d'Estudis Demogràfics de la Universitat de Barcelona, Anna Cabré. En el programa Economia i Empresa de Catalunya Informació, emès la setmana passada Cabré trencava el mite que "cada vegada hi ha i hi haurà més gent gran".

Segons els estudis demogràfics recollits per aquest centre, l'envelliment no és un fet inèdit de la sociologia catalana (Fig1). A Catalunya, l'any 1950 hi havia més vells - en termes relatius- que no pas el 1975, i del 1975 al 2000 es va tornar a envellir la població, i del 2000 al 2008 es va tornar a rejovenir. Les prospeccions demogràfiques apunten que la població a Catalunya s'envellirà a batzegades sobre la base de dues circumstàncies: vivim cada vegada més i no necessitem portar al món més criatures per mantenir la població.

Segons l'estudi "Estructura demográfica e inmigración internacional bajo el cambio de ciclo. Análisis de la evolución reciente de los mercados de trabajo en España e Italia" publicat per la Revista de ministeri de Treball i Immigració (2010), dirigit per Andreu Domingo, Fernando Gil-Alonso i Francesca Galiza, la societat deu molt al sistema de pensions de la seguretat social.

Històricament, en començar el sistema de pensions de la Seguretat Social tenia molts cotitzants i pocs jubilats, per tant , generava molts excedents. Uns excedents que eren utilitzats per pagar la despesa sanitària i per construir hospitals o infraestructures. És a dir, i segons el criteri de Maria José Feijo, professora de Dret del Treball i la Seguretat Social de la Facultat de Dret de la UAB, funcionava "com un impost sobre la mercaderia que més excedents tenia: el treball". D'aquí, segons Feijoo, "l'ADN cíclic del dret de la Seguretat Social que s'anava adaptant i s'adapta a la realitat del mercat laboral". "Als anys 60 del segle passat hi havia més feina que consum, i per tant, el treball era una font d'ingressos controlable per l'Estat" afegeix Feijoo.

La conclusió pels demògrafs i els economistes és que a hores d'ara tota la societat té un deute amb el sistema de pensions perquè els ingressos pagaven infraestructures per tothom. Ara bé, el progressiu envelliment de la població augurava que el sistema podria petar, i sortosament, això no ha estat així, gràcies a tres clamorosos errors de càlcul de la demografia perpetrats per les instàncies polítiques. Primer, donar per fet que la població d'entre 16 i 64 anys treballaria i cotitzaria, i que els més grans de 65 cobrarien una pensió. I en segon terme, no tenir present la incorporació de la població femenina al mercat de treball. El fet que les mestresses de casa entressin dins el món laboral reglat va rejovenir en el seu moment el sistema que no la població. I en tercer lloc, l'onada massiva d'immigració caracteritzada per ser població jove, cotitzant i que segurament no cobraran pensions perquè marxaran abans d'hora.

Tres variables que han permès incrementar la caixa de la Seguretat Social. Segons les prospeccions demogràfiques en el futur potser es registraran altres onades rejovenidores però no tant punyents com les dels darrers anys, ja que tampoc hi haurà tants immigrants joves.

Pels demògrafs situar l'edat de jubilació als 67 anys és aritmèticament lògic. De fet, fa més de 100 anys que l'edat referencial, que no real, de jubilació és als 65 anys. Els 65 és un referent només per calcular pensions, coeficients reductors i carències; l'edat real de jubilació a la UE se situa de mitjana en 61,4 anys i a l'Estat espanyol es troba lleugerament per sobre de la mitjana comunitària, en 62,6 anys.

Aquesta premissa suposa que determinar als 67 l'edat de jubilació no fa res més que bellugar el sistema de càlculs de la pensió i no pas allargar de forma ostentosa l'edat de finalització laboral. La conclusió demogràfica seria que si la població comença a treballar més tard és lògic que se jubili més tard. El puzzle d'edat,ocupació i finances comença agafar forma.

Fig1