És un senyal dels nous temps que vénen en la política catalana després del 27-S. L’èxit sobiranista és ple d’interrogants, però ha deixat clar que l’unionisme té molt poc a guanyar si pretén competir amb mobilitzacions al carrer amb un independentisme hegemònic. Els resultats electorals del 27-S obliguen les formacions espanyolistes a prendre nota del nou panorama, i alhora delaten les mancances de “l’unionisme de barricada” que, en algun moment, ha volgut aixecar el cap.

La celebració del 12 d’Octubre, abans anomenada “Fiesta de la Raza”, sempre havia restat en la cleda del pintoresquisme o com a refugi irat d’una extrema dreta residual a Catalunya, Només les grans mobilitzacions independentistes que van començar a gestar-se després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, i que es van plasmar sobretot a partir del 2012, van fer que alguns sectors unionistes es plantegessin escenificar una mena de contra-Diada. Així va ser el 12 d’Octubre del 2012. Entitats de nova fornada i missatge vell, com D’Espanya i Catalans, o Somos Catalanes, somos españoles, van fer aparició, convocant a la plaça de Catalunya.

L’any passat, va ser Societat Civil Catalana la que va liderar la convocatòria a la plaça de Catalunya, a la qual es van adherir el Partit Popular i Ciutadans. Montjuïc es deixava pels grupuscles més explícitament feixistes i per nostàlgics d’un ahir impossible. Però en aquest any han passat moltes coses. L’intent de competir en mobilitzacions cíviques amb el sobiranisme s’ha esdevingut inviable. Aquest cop, amb un interès creixent del finestral internacional pel procés català, congregar uns milers de recalcitrants al centre de Barcelona ha estat vist pels estrategues unionistes com del tot contraproduent.

Diumenge vinent, els ultres es retrobaran a Montjuïc convocats per la España en Marcha –una coalició d'organitzacions d'extrema dreta que van protagonitzar l'atac a seu del Govern a Madrid-. A la plaça de Catalunya –en una marxa que començarà a l'encreuament del passeig de Gràcia amb Provença-, la mobilització es reduirà a entitats radicals i minoritàries de l'espanyolisme com D’Espanya i Catalans, Somatemps –entitat ultra vinculada a Societat Civil- i Convivència Cívica Catalana –un dels flagells del model d'immersió lingüística-, entre altres. En canvi, ni el PP ni Ciutadans –ni tampoc la mateixa Societat Civil Catalana- els acompanyaran. Estan en altres coses.

Tàctiques de partit

Els resultats del 27-S no convida a una estratègia de carrer. I sí, i molt, a la tàctica de partit. El PP creu que explotar la carta identitària ja no li dóna vots, però en pot donar a Ciutadans, el seu principal competidor en aquests mesos frenètics que ja són aquí. La recuperació econòmica, és a dir, la gestió, és allò que La Moncloa creu que els pot donar algun rendiment enfront els “joves bàrbars” d’Albert Rivera. Per la seva banda, Ciutadans comença a tastar el gust pel camp institucional que els han donat les urnes el 27-S. La gran batalla per ells es diu Espanya, i tot allò que els distregui –com una manifestació marginal a Barcelona- no els aporta res.

Només la vitalitat d’un entramat associatiu espanyolista a Catalunya podria animar-los a deixar-se veure el 12 d’Octubre. Però les entitats unionistes han anat delatant aquests mesos el seu rerefons ranci i la seva ineficàcia. La crisi patida a Societat Civil Catalana, amb la renúncia de Josep Ramon Bosch després de l’escàndol amb motiu del presumpte enviament de missatges insultants i amenaçadors, ha estat definitiu per deixar SCC en una posició d’extrema feblesa. La sortida de Bosch de la presidència ha anat acompanyada de la de dos vicepresidents més, el segon i la tercera, José Rosiñol i Susana Beltrán, que ni tan sols han estat substituïts.

Rafael Arenas s’ha fet amb la presidència, i Joaquim Coll, vincle amb el PSC, continua de vicepresident primer. A la junta de SCC, Francesc Moreno, un altre  exponent de la branca més espanyolista del PSC, hi continua de vocal. Però Societat Civil Catalana travessa un mal moment. Fins al punt que celebraran el Dia de la Hispanitat una setmana després, al Teatre Poliorama, amb un acte sota el títol “La España que nos une”. Després d’anar a la plaça, l’espanyolisme torna al teatre.