Espanya pateix una crisi de dimensions històriques, políticament molt semblant a la del 1898. Com aleshores, hi ha una estructura econòmica ineficient, el poder espanyol torna a patir una espiral implacable de desprestigi internacional i les últimes colònies també discuteixen fortament el drenatge de recursos que van cap a Madrid sense contrapartides apreciables. Igual que en aquell moment, el govern de Madrid reacciona incrementant els impostos a les classes mitjanes per evitar l'enfonsament del deute públic i la moneda. Cal reconèixer que el governador del Banc d'Espanya d'aquella època -Manuel de Eguilior y Llaguno- no va fugir, però la classe política del moment va evidenciar la mateixa indiferència que ara cap a les demandes polítiques i socials del catalanisme.

En aquell context, Cuba i Filipines es van independitzar. Catalunya, no. La pressió popular, això sí, va portar al tancament de caixes i a una confrontació permanent, amb el catalanisme com a principal protagonista de la política catalana. De fet, aquella dialèctica inestable va continuar condicionant la resta del segle XX.

Avui torna a obrir-se una escletxa històrica. Passat un segle llarg, hi ha una decisió a prendre i seran els líders actuals d'aquell corrent polític els que hauran de decidir si encara volen esperar cent anys més.