El gener de l'any 2000, José Montilla i Joan Puigcercós van tancar un acord que volia significar el primer pas per al trencament de l'hegemonia de CiU en la política catalana. El projecte es va anomenar Entesa Catalana de Progrés i amb aquell instrument el PSC aconseguiria guanyar a totes les demarcacions i repartir-se els dividends -en forma d'escons- amb ERC i ICV.

L'Entesa implicava que els senadors del PSC s'integrarien en un grup català separat del PSOE i, amb això, el conjunt de l'esquerra catalana oferia un inici d'unitat d'acció que, com se sap, tindria un llarg recorregut. Per evitar topades estratègiques es va dissenyar un programa comú que només es referia a una hipotètica reforma del Senat que, naturalment, no era la prioritat de ningú.

El cas és que, a l'hora de la veritat, els senadors de l'Entesa eren un tripartit i, en aquests onze anys, han funcionat com a tal. Cadascú ha votat el que li ha semblat -és a dir, el PSC amb el PSOE- i no han perdut el temps amb complicacions ideològiques. Ultrapragmatisme i repartiment per quotes. En definitiva, un estil de fer política que només enyoraran els que el van aplicar.