Amb el títol de 'Las autonosuyas', es va estrenar l'any 1983 una pel·lícula, dirigida per Rafael Gil a partir d'un guió de Fernando Vizcaíno Casas i amb Alfredo Landa com a protagonista principal, que ridiculitzava la creació de l'estat autonòmic. Aquella astracanada pretenia desemmascarar els nacionalismes català i basc a partir de la invenció d'una autonomia enmig de la serra de Madrid. Vist amb la perspectiva dels anys, la pel·lícula el que fa és demostrar com la doctrina del 'café para todos' va obligar a molts territoris a inventar-se un imaginari comú sense comptar amb una tradició i una demanda popular al darrera, i el que no preexistia, ras i curt, s'inventava.

 

A excepció de les autonomies considerades "històriques", terme que fa referència al fet que van ser aprovades o dissenyades durant la Segona República, la demanda popular d'autogovern era pràcticament inexistent, però la voluntat política de diluir les realitats de Catalunya, el País Basc i Galícia, van forçar a la creació de realitats autonòmiques. Aquesta tasca va comportar, a més de diversos canvis geogràfics no del tot justificats, a dotar totes les noves autonomies d'una simbologia similar a la que ja tenien, de feia anys i panys, realitats nacionals com Catalunya i el País Basc.

 

En alguns casos, aquesta simbologia ja existia, en altres, els impulsors de les noves autonomies van trobar-se que, en el seu afany d'igualar realitats que no eren pas iguals els calia improvisar un imaginari simbòlic -bandera, himne, festivitat, etcètera- capaç d'equiparar amb el que ja teníem a Catalunya.

 

 

A tota nova autonomia li calia una bandera, i si no n'hi havia una de prèvia, s'inventava. Territoris com Navarra o Andalusia ho van tenir molt fàcil, perquè tenien banderes tradicionals, mentre que als territoris de l'antiga corona d'Aragó la discussió es va centrar en diferenciar unes de les altres, amb les quatre barres com a motiu principal en totes elles. Al País Valencià, no sense polèmica, es va adoptar la bandera de la capital, tot i que el consell preautonòmic s'havia inclinat primerament per una quadribarrada amb l'escut de València al mig.

 

En altres casos, simplement no existia bandera, que és gairebé com dir que no existia identitat. A Madrid, per exemple, la va dissenyar 'ad hoc' Pepe Cruz Novillo, el mateix que va dissenyar el logotip del PSOE i el de Correus. A Castella-La Manxa, es va fer un concurs públic, sent triada finalment la proposta de l'heraldista Ramón José Maldonado y Cocat. A la Rioja es va fer un concurs i tot i que va haver-hi més de 200 propostes, al final es va triar una que no concursava i que probablement va aparèixer per primer cop a Madrid.  

 

El futbol també va tenir un paper determinant a l'hora de triar banderes autonòmiques, especialment a Canàries i a Extremadura. Tant a un com altre territori els calia una bandera i, tot i que hi havia alguns dissenys previs, al final uns i altres van adoptar banderes que, casualment o no, reproduïen els colors dels equips de futbol més importants de cada lloc. A les Canàries, els colors blanc, blau i groc remeten a l'equipació del Tenerife, blanc i blava, i de Las Palmas, blava i groga. A Extremadura, el verd, blanc i negre recorden el verd i blanc del Club Polideportivo Cacereño i el blanc i negre del Club Deportivo Badajoz. En aquest últim cas, l'autoria d'aquests colors, reivindicada per diverses persones i col·lectius, es podria trobar a la casa regional d'Extremadura a Barcelona.

 

 

Un altre aspecte que havien de forçar les noves autonomies en la seva tasca d'aigualir les demandes de Catalunya, el País Basc i Galícia era el de dotar-se d'una festa que representés la seva identitat. A més d'ajudar a crear un imaginari propi, la festivitat permetria rebaixar el to de les festes que se celebraven a Catalunya l'onze de setembre, el País Basc el diumenge de pasqua o a Galícia el dia de Sant Jaume. Aquestes festivitats, considerades diades nacionals, passarien a ser assimilades als 'días de la comunidad' que sorgirien per tot arreu.

 

A més, tot i que modernament hi ha una sensibilitat per evitar commemorar actes bèl·lics en les festivitats, Madrid no va dubtar gaire a triar el Dos de Maig, en record de l'aixecament popular contra les autoritats napoleòniques. Tampoc ho van evitar a Castella i Lleó quan van triar el 23 d'abril per commemorar la batalla de Villalar, on els 'comuneros' van ser derrotats per l'emperador Carles. En canvi, sí que es va evitar el fet bèl·lic a l'hora de triar data per a les Illes Balears, escollint el 31 de març pel dia de 1983 que va entrar en vigor l'autonomia, tot i que tradicionalment a Mallorca s'havia celebrat el 31 de desembre, en record de la conquesta de l'illa per part del rei Jaume I. En canvi, al País Valencià sí que es va triar la data de conquesta de Jaume I, el 9 d'octubre, en pugna amb el 25 d'abril, quan es commemora la batalla d'Almansa.

 

Altres celebracions són més institucionals i remeten directament a la constitució de les entitats autonòmiques, com a Castella-la Manxa, on la festivitat és el 31 de maig, dia en que es van constituir les primeres corts el 1983 i a la Rioja, amb la festa el 9 de juny, que es quan es va aprovar el seu estatut d'autonomia. A Cantàbria en canvi, se celebra el segon diumenge d'agost i remet a una festa anterior d'exaltació dels costums i les tradicions. 

 

 

La construcció d'imaginaris territorials a nivell autonòmic no acaba amb les banderes i les festivitats, sinó que continua amb la creació d'himnes regionals, on també n'hi ha de tots colors, com l'adopció de cançons tradicionals, com l''Asturias, patria querida', els de solera històrica, com l’andalús, amb música de José del Castillo Díaz i lletra de Blas Infante i estrenat el 1936 o el valencià, datat el 1909 i amb versió bilingüe. També n'hi ha de nous de trinca, com l'aragonès, estrenat el 1989 i que ha de fer front a la demanda popular de ser substituït pel 'Canto a la libertad' de Labordeta. També hi ha territoris que encara no han decidit quin és el seu, com Castella i Lleó i Castella-la Manxa.

 

I fins i tot n'hi ha un d'esperpèntic, l'himne de Madrid, compost el 1983 per Agustín García Calvo amb música de Pablo Sorozábal i que reflecteix com cap l'esperit de les 'autonosuyas', ja que amb una lletra que diu 'Cada cual quiere ser cada una/no voy a ser menos/¡Madrid, uno, libre, redondo/autónomo, entero!' parodia la divisió territorial de l'Estat, amb el mateix esperit que aquella pel·lícula del 1983, amb la mateixa intenció que Esperanza Aguirre.