Anys 2009, 2012 i 2015. Una col·lecció de precedents inequívocs. Final de la Copa del Rei, amb dos equips que representen –es vulgui o no– bona part de les aspiracions nacionals de dos pobles, el basc i el català. I encara hi ha qui es pregunta si la xiulada era evitable. Si es podia haver censurat d’alguna manera, si es podria haver sancionat de manera preventiva, si calia que intervinguessin les forces de l’ordre o, fins i tot, si calia anul·lar el partit. Tot per una ofensa gravíssima al Cap de l’Estat i a l’Estat mateix, com si la xiulada en qüestió no fos una resposta, precisament, als atacs sistemàtics de l’Estat davant de la mínima expressió de democràcia cívica que representa el fet.
 
La xiulada era inevitable, malgrat la instrumentalització política que se n’ha fet des de les espanyes pretorianes, aquelles que, muntades en l’artilleria del poder, no entenen la dissidència, que no accepten que hi hagi ciutadans que no passin per l’adreçador i que tinguin opinió pròpia. Que no entenen que el problema no és la xiulada en si, sinó tot allò que representa: les ganes de sumar i de fer-se sentir, en un sol crit.
 
Incomprensiblement, Catalunya i Euskadi mai no han volgut, ni han sabut, anar junts. Dos pobles que tenen un objectiu comú i que s’ignoren sistemàticament. El procés és vist amb recel des del país basc, que ni hi creu, ni hi confia, ni l’assumeix com una veritable oportunitat per a les seves aspiracions. I, des de Catalunya, mai no hem sabut crear ponts de diàleg amb una nació que va tenir a tocar un primer canvi amb el Pla Ibarretxe. Aleshores, nosaltres tampoc vam saber ser inflexibles per combatre el fracàs de l’aventura del lehendakari, entre moltes altres desavinences gens dissimulades.
 
La història és canviant, però la veu dels pobles sempre és més sobirana que els manaires que mouen els fils. Per això es produeix la xiulada, conjunta contra el mateix puny impositiu. Junts per una vegada, però només durant tres minuts. I després, cadascú a casa seva, i avui pau i després glòria. Avui, potser, tocaria començar a dir-ho: que allò que el futbol ha unit no ho separi la ineptitud.