El malaurat general Prim va néixer el 1814, just cent anys després de la caiguda de Barcelona. I potser ha estat el català més representatiu de tots els que, al llarg dels últims tres segles, s'han cregut Espanya com a idea viable, inclusiva i amb possibilitats de reforma. N'hi ha hagut algun més, però tot indica que amb l'Operació Reformista de Miquel Roca i Jordi Pujol es va posar punt i final als assalts catalans al poder espanyol. Madrid mana Madrid.

Però això encara no estava tan clar a finals del segle XIX, quan Joan Prim i Prats va arribar a amenaçar seriosament el nucli del poder madrileny. Prim va guanyar-se un lloc en totes les conspiracions i, al final, va ser capaç de situar-se, momentàniament, al bell mig del poder espanyol. I justament per això va ser assassinat i oblidat. Ara hem sabut que el van estrangular mentre agonitzava després d'haver rebut onze bales en un atemptat organitzat des del vèrtex de l'estat.

Tots els seus assassins, materials o intel·lectuals, van escapar de la justícia malgrat les evidències aclaparadores de la seva culpabilitat. Un dels màxims instigadors del magnicidi, el Duc de Montpensier, va casar la filla amb Alfons XII i l'altre, el general Serrano, encara és honorat amb el carrer de les botigues cares de Madrid. I, per si fos poc, al sumari del cas -que ni tan sols va ser jutjat- li falten la meitat dels fulls, robats o destruïts.

Pocs anys abans, Prim havia estat aclamat a Barcelona per una multitud que li reclamava fer caure el règim i defensar els drets dels catalans. El general els responia: "Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu ensopegar"... Ell no volia córrer. I per això va ensopegar.