Crida l'atenció l'estat de perplexitat en què es mouen les restes del naufragi intel·lectual socialista. Més que nostàlgia per l'hegemonia perduda, els pocs que encara no n'han desertat manifesten una enorme incomprensió pel fet que la seva derrota hagi estat a mans, precisament, d'un sobiranisme que, en temps del feliç 92, rebia tractament d'entre molèstia estètica i problema policial.

Era l'època dels "amigos para siempre", quan Barcelona tenia poder. O, almenys, ho semblava. Una ciutat-estat acatalana i suaument espanyola que connectava amb el món a través d'una densa injecció de diner públic procedent d'institucions sempre disposades a crear un premi més, una col·lecció més, una conferència més, una exposició més i un mitjà de comunicació més. L'únic enemic real del progressisme català era el colesterol.

Però un pessebre, per gran que sigui, no equival a un projecte social. I molt menys a la construcció d'un país modern, inclusiu, transparent i democràtic. L'amic madrileny va desaparèixer amb el Cobi, un altre personatge de ficció. I, a sobre, CiU els ha tornat a apunyalar, convertint-se en l'enemic prioritari de la dreta espanyola i deixant-los a ells demanant-li federalisme a la FAES. Llàstima no haver conservat la mòmia de Cobi a l'Ajuntament de l'Hospitalet!