Ha de ser espantosa l'angoixa que deu patir un líder polític que s'ha quedat sense discurs, amb una realitat que el contradiu de forma flagrant i continuada i quan comença a no ser tingut en compte per l'opinió pública del seu país. D'aquí, potser, les amenaces buides d'Alícia Sánchez-Camacho, que no sap com retenir els catalans a Espanya ara que el PP ha deixat de fer por sense fer llàstima i Rajoy està massa ocupat en tocar la lira mentre crema l'Estat.

Tot i que potser encara ho deu passar pitjor Pere Navarro. El PSC, diu ell, "som un partit federalista que defensa l’encaix de Catalunya amb Espanya i Europa" i, pel que es veu, el defensa perquè sí. Els catalans s'enfonsen en la pobresa mentre continuen a ple rendiment les obres del TGV Orense-Puebla de Sanabria i Puebla de Sanabria-Zamora-Valladolid. I si Catalunya no encaixa, segons Navarro, la culpa és de Catalunya.

D'aquí, suposo, el vertígen que noten CiU i el Govern, que recorden amb nostàlgia quan es podien entendre amb la dreta i l'esquerra catalanoespanyoles. Ara, en comptes de partits responsables i amb corbata hi veuen dos zombies vestits amb parracs ideològics que els volen arrossegar cap al cementiri polític.