L’escena, al Parlament de Catalunya. En un matí gairebé nadalenc. Hemicicle, columnes de marbre i làmpades fastuoses. Tot plegat una mica poc funcional i nyigui-nyogui. De la barana que separa diputats i públic, en penja una bufanda. Colors vius, llana de la que fa bola.

“David, la premsa et robarà la bufanda”, trenca el gel un periodista des de la zona d’espectadors. “La bufanda, només?”, improvisa el portaveu de la CUP afegint encara més fons a la broma. A l’instant, se sent al·ludida la periodista que seu més a prop de la peça d’abric: “Em mires a mi?” Quina mania amb les peces de roba després de l’afer sandàlia, deu pensar David Fernàndez, de qui ja havia sobtat l’absència de l’americana i la corbata que confegeixen el vestuari de tot polític a l’hora de sortir a l’escenari.

Que el futbol i la política són “teatro del bueno” s’ha dit sempre. El passat 18 de desembre, al ple ordinari del Parlament, se’n van veure uns quants exemples. A la cambra legislativa també hi ha timbres d’avís com als clàssics ateneus-teatre. Aquells diputats que arriben un quart d’hora tard, però, ja s’apanyen sense acomodador. Un cop iniciada la sessió, es veu a Albert Rivera, líder de Ciutadans, aturant-se a mig hemicicle per xiuxiuejar quelcom a l’orella d’Alicia Sánchez-Camacho. És part de la funció?

Una remor de fons –amb els respectius schts– acompanya diversos moments del ple. No se sap si és zumbeig de comentaris de feina. Tampoc no és remor de menjar, com passa als teatres de Londres, que en aquest aspecte han evolucionat poc des de l’època de Shakespeare i els espectadors segueixen endrapant durant les funcions. És cert que, anant a favor seu, ja no llancen les peles de taronja als actors. Tot i que a més d’un espectador del ple potser li agradaria provar-ho amb algun dels intèrprets del Parlament.

Parlar a esquenes d’altri

Els actors parlamentaris tenen una locució similar a la dels conductors d’informatius. Una locució que s'escapa de la naturalitat. De tant en tant, es giren a les pantalles que indiquen el temps d’intervenció que els queda, cosa més pròpia de lliga de debat de Harvard que de show de Broadway. Ara bé, tenen força gràcia les contestes als seus companys d’escena. ¿A qui es dirigeixen si parlen gairebé d’esquena a l’interlocutor que els ha fet la pregunta, ja que els queda més amunt de l’Hemicicle? A les càmeres? Al buit?

La cerca d’aforismes wildeans també va disputada. Aforismes d’aquells en què elegància, crítica mordaç i originalitat deixen de ser els tres vèrtex d’un triangle que ho és tot menys amorós. Deixen de ser tres vèrtex que mai no es toquen. Així, les lleis o les iniciatives de dimecres estaven “poblades de caspa” o “aturades abans de posar-se caminar”; els grups parlamentaris tenien “trumfos a jugar” o “assignatures pendents” i l’oposició equiparava el Govern al “fum de la tradicional nadala”.

Felip Puig i el Club de la Comèdia

Ja es veu que de cartellera no en falta, al Teatre Parlament. Des d’Els Pastorets fins a l’humor de monologuista. Sí, hi ha qui apropa el seu estil al del Club de la Comèdia. L’humor és un bon recurs per comunicar. O per no mostrar-te quan et fa vergonya dirigir-te en públic, he sentit dir a Joan Segalés, de la companyia Vol-Ras, en una classe magistral.

El primer d’excedir-se a la dialèctica tradicional va ser el conseller de Terriotri i Sostenibilitat, Santi Vila. Es comença amb una frase feta com “no és dia de posar aigua al vi” i s’acaba parodiant el títol de la pel•lícula El último tango a París intercanviant “tango” i “Talgo” per fer referència a la connexió de l’AVE Barcelona-París, que s’ha fet esperar uns quants actes. Per molts humoristes la por al blanc és superada per la por al silenci. En el cas de la broma de Vila, de silenci no n’hi va haver. Ara, potser el soroll que la va seguir semblava el de rialles en mode acudit suat.

“Sortirem de la Matrix”, continuava Oriol Amorós, d’ERC, en referència a una de les preguntes del grup de Ciutadans. Però qui va fer l’Eugenio més gran va ser el conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig. Venint ja d’una broma sobre el fum, fum, fum dels fons que envia el govern espanyol, va continuar amb les confidències personals que tan caracteritzen als humoristes: “En aquella pel•lícula de Disney que m’agradava tant, Buscando a Nemo, hi ha el personatge de la Dory que perd la memòria cada 20 segons”. Tot serveix a l’hora de buscar analogies per definir els adversaris polítics.

Excitació a la sala

La tendència de les productores teatrals catalanes a actuar en castellà per estalviar-se la traducció quan van a fer les Espanyes també es porta al Parlament. Estem parlant de les companyies populars i ciutadanes. Precisament els líders d'aquests grups, Rivera i Sánchez-Camacho, van protagonitzar escenes de tensió amb el president de la Generalitat, Artur Mas. 

Rivera a Mas, sobre la consulta: “No per repetir una mentida mil vegades s’acaba convertint en veritat”. I afegeix: “Vostè ha fracassat en aquesta legislatura si no es convoca el referèndum”. Mas a Rivera: “Espero que recuperi el seny, si és que alguna vegada l’ha tingut, i ens deixi en pau per fer l’acció de govern que estem fent en aquest país”. Entra Camacho i al president se li torna a girar feina: “He dit moltes vegades que la consulta es farà dins d’un marc legal. M’imagino que encara que ho repetís 25.000 vegades més, vostè tampoc es quedaria tranquil•la i seguiria burxant”. O bé: “Miri que tenia ganes de no abandonar els tons de cordialitat de les festes...”

S’acosta el final del ple i la presidenta del Parlament, Núria De Gispert, i el líder socialista, Pere Navarro, comenten l’excitació de la sala. Un cop a fora, als passadissos, els actors parlamentaris trenquen la quarta paret. És a dir, es dirigeixen directament als periodistes-espectadors. Se’n diuen offs, es veu. El líder d’ERC, Oriol Junqueras, en fa un amb força públic. El seu personatge té un altre matís respecte al ple.

El que no se sap mai dels actors –bé, dels polítics– és si han decidit abaixar el teló o encara continuen enfocats per una llum de canó mòbil. Quan actuen –bé, fan política– ¿representen al seu partit o es representen a ells mateixos? Representen als ciutadans o representen el que els partits creuen que els ciutadans volen? Representen aquell punt que marca el partit però que ells mateixos no es creuen o representen una estratègia dient el que no creuen per despistar del que creuen? O potser no representen res perquè s’estan escapolint d’una pregunta de periodista incisiu? Representar no només és cosa d'actors.