La repressió de Rajoy escampa l'incendi a l'Estat i pertorba l'estabilitat del seu govern

Les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat, la prohibició d’actes polítics, les incursions a les redaccions dels diaris, la confiscació de paperetes i pals d’escombra, el desplegament de milers de policies i l’ús de la Fiscalia i de la Justícia amb finalitats polítiques no surt gratuït a Mariano Rajoy. A les crítiques de la premsa internacional, cada dia més crues, s’hi suma una contestació creixent d’una part de la societat espanyola que –com s’ha vist a Madrid i a una vintena de ciutats de l’Estat- veu en la resposta de La Moncloa una involució democràtica que l’afecta directament. “Això ja no va d’independència, va de democràcia”, asseguren a les concentracions, on s’han vist assetjats també per la policia, que aquest dimecres identificava manifestants a tort i a dret a la Puerta del Sol. Més enllà de Catalunya, la repressió està provocant un moviment de fitxes que altera l’equilibri a l’Estat i que pertorba ja l’estabilitat del mateix executiu de Mariano Rajoy.
 
Part d’aquesta mobilització fora de Catalunya s’explica pel canvi de tarannà de Podem, que ha passat de menystenir públicament l’organització del referèndum –Echenique parlava fa només dos mesos que consistiria en posar ‘caixetes’ sobre taules- a provar d’abanderar la resposta a la “repressió” i denunciar l'existència de “presos polítics”. La formació de Pablo Iglesias recull el clam de bona part del seu electorat, que veu ara en la sobrereacció de l’executiu de Rajoy i en la defensa del dret a decidir l’espurna que pot fer saltar pels aires l’arquitectura institucional de la Transició. Per convicció o per estratègia, Podem ha optat per alinear-se amb el carrer a Catalunya, pendent d’exportar a l’Estat una contestació ciutadana que revifi l’esperit del 15-M.
 
Aliè a les protestes, Rajoy fa gala de la unitat dels “constitucionalistes” en contra del referèndum, però Pedro Sánchez fa mans i mànigues per esquivar qualsevol fotografia a tres amb Albert Rivera. El crèdit del líder del PSOE a les actuacions de La Moncloa a Catalunya expira el 2-O, quan obrirà foc de nou enarborant la factura dels plats trencats. Ara per ara, Sánchez prova de contenir les divergències dins de la seva formació, amb la mirada posada als alcaldes del PSC que qüestionen obertament la repressió i a uns barons que s'esbatussen per l'actuació de Rajoy a Catalunya. Mentre Lambán brama contra l’intent de “sedició” i nega locals a Podem perquè celebri l’assemblea per a un referèndum pactat, Armengol, acusa La Moncloa de traspassar “la línia vermella”. I Ferraz intenta imposar a les seves files un silenci estrepitós per mantenir l’equilibri sobre una corda cada vegada més fluixa.
 
El president espanyol actua a més amb mà de ferro a Catalunya sense disposar d’una majoria parlamentària que l’avali. Ho va evidenciar la votació de dimarts al Congrés, on el PSOE va tombar una iniciativa de Ciutadans per explicitar el suport de la cambra a la seva actuació. I ho ha evidenciat també la decisió de Montoro de posposar una setmana la presentació dels pressupostos de l’Estat per al 2018, prevista per a aquest divendres. La clau: un PNB incòmode que –tot i tenir pràcticament lligat l’acord- vol evitar ara encaixar públicament la mà de Mariano Rajoy. Els nacionalistes bascos, que tenen part del seu electorat en posicions frontereres amb Bildu, retreuen a Rajoy l’ús del Codi Penal per donar resposta a una crisi política, i esperen un moment menys escabrós per reblar de nou l’entesa.

Rajoy, però, obvia aquests contratemps, conscient que un fiasco de l’Estat a Catalunya en forma d’urnes i de participació massiva el pot acabar desbancant de la Moncloa. El marca de prop Ciutadans, que aprofitarà qualsevol debilitat per enarborar la bandera de la unitat d’Espanya. I l’atia també la dreta mediàtica, que vol una victòria abassegadora sobre l’independentisme. El president espanyol desplega l’artilleria de l’Estat i incendia Catalunya per mantenir ferm el seu electorat, però no té cap pla B per a l’endemà del referèndum, quan la política s’haurà d’obrir pas i la societat espanyola avaluarà si la seva recepta policial ha servit finalment per garantir la unitat d’Espanya o per fer-la esclatar definitivament.