“En l'imaginari col·lectiu català hi ha una espècie de tic consistent a considerar què hauria succeït si s'hagués donat tal o tal circumstància en lloc del que realment succeí; aquest fet aplicat a un lament, a una denúncia política, al retret d'una traïdoria personal o  col·lectiva és un tret rellevant en l'extraordinari pes que té la perspectiva històrica en l'imaginari col·lectiu dels catalans”.

Aquesta és potser una de les millors premisses per entendre la història social i política de Catalunya. Una reflexió escrita per Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d'Història Contemporània, i un dels cervell més lúcidament analítics de la intel·lectualitat contemporània.  

Aquest pensament de Casassas sempre l'he tingut present des que el vaig subratllar del seu llibre, imprescindible, La Fàbrica de les idees, (Ed. Afers 2009). Però dijous al migdia aquest país va decidir girar aquesta tradició històrica com un mitjó.

En una decisió sense precedents es va pactar amb audàcia, tenacitat, intel·ligència i discreció, l'acció que millor defineix el dret a l'autodeterminació, anunciar la celebració una consulta quan precisament el poder establert no te la deixa fer.

Amb l'acord, la injecció de solvència al procés ha estat gegantina. Tan gegantina que el món dóna per descomptat que això de Catalunya, que el seu viatge cap el segle XXI i l'abandonament del XIX ja no té marxa enrere.

Dijous al migdia a la Sala Gòtica del Palau s'hi van sentir paraules que mostren motius tangibles per creure que a la volta de tres anys -11 mesos fins la consulta i 18 mesos pel traspàs complert- ja serem un estat del tot independent. Un estat que,  aprofitant l'avinentesa hauríem de construir amb el mateix entusiasme i il·lusió que ha tingut, té i tindrà el procés que l'ha esperonat. Motius tangibles dels que podien ser més refractaris al pacte seran i són els que donen la victòria al procés.

El primer motiu tangible foren les paraules de Ramon Espadaler que van fregar l'aire però no van guanyar el primer titular. “Farem campanya conjunta de CiU”, va dir amb aquell to prudent però convençut que només tenen els d'Osona. Espadaler va confirmar amb tota solemnitat el viratge de la direcció d'UDC. Un viratge pausat, sostingut i marcat pel consell cristià per excel·lència: “No fer un pa com unes hòsties”.  Els que tenien dubtes ja deixen de dubtar.

Joan Herrera i Joan Mena van vendre ànima d'independentisme zen. Es carregaran encara de més raons en els 11 mesos que falten per fer entendre als seus votants dubtosos que, al final, ser d'esquerres a Catalunya i a Espanya... voldrà dir ser independentista.

De fet, molts aposten que per tal que hi hagi un govern  d'esquerres a Catalunya no hi ha cap més remei que fer-nos independents. Per cert, la pregunta patentada per Artur Mas, ja va ser apuntada pel darrer llibre de l'incombustible diputat ecosocialista, Jaume Bosch, a la pàgina 86 del seu darrer llibre “De l'Estatut a l'autodeterminació” (Ed.Base 2013).

I la CUP, David Fernàndez i Quim Arrufat van demostrar són revolucionaris per la quantitat ingent de sensatesa que desprenen. “No és la nostra pregunta, però és on tothom s'hi sent còmode, de fet, ara la pregunta ja passa a un segon lloc”, va dir Arrufat. “La militància de l'Estat en contra la consulta no deixa una altra sortida”, va deixar entendre l'hàbil diputat cupaire.

Tots aquests elements afegits a l'alegria -fins i tot, emotivitat- de Marta Rovira, Joana Ortega, Oriol Junqueras i Jordi Turull, converteixen l'acord travat per Artur Mas en l'arma que ha matat allò que més feia perillar el procés: els eterns retrets entre els catalans que tan bé descriu Casassas. Vençut, doncs, el pitjor enemic ens queda ara mantenir el joc ofensiu per respondre els forassenyats embats de l'Estat. Per primer cop en centenars d'anys hem estat més llestos que ells. Hem trencat el mite. Que duri.