Ha estat una setmana molt productiva pels guardians de les essències. Cada setmana ho és, de fet, perquè sempre hi ha qui, des d'un activisme ple de bona voluntat, però enterbolit per la complexa realitat, ensopega amb alguna incoherència digna de ser subratllada. Ens passa a tots cada dia, i qui digui que no, menteix. Però aquest cop els protagonistes han estat personatges de pes: dos homes coneguts pel seu compromís amb la causa.
D'una banda, tenim a Valtònyc, que l'altre dia va pactar amb la justícia espanyola la seva tranquil·litat vital (per fi) en acceptar 2 anys de presó (que no complirà) per haver demanat "matar un guàrdia civil" durant aquells anys seus tan hormonals i frenètics. Quan Twitter va assabentar-se de la notícia, un tal Xavier Rigall, prohom de la puresa catalana, mestre de l'activisme invencible, va comentar la notícia llençant aquest retret al mallorquí: "Veus, a en Valtònyc ja el tenen també domesticat. Suma i segueix." Si obriu una mica els narius percebreu clarament l'olor de calçotets reaprofitats.
A l'altra banda hi trobem la gent d'El Búnquer, que dimecres recollien el seu Premi Ondas amb un discurs impecable d'en Peyu i un "Visca la terra lliure!" disruptiu de Jair Domínguez. Ni una cosa ni altra van agradar del tot al filòsof Bernat Dedéu, que (amb bastant més autoritat intel·lectual que no pas el bo d'en Rigall) plantejava el següent dubte: "Això de dir visca la terra lliure mentre acceptes un premi del PSOE del 155 i l'amnistia no ho acabo d'entendre gaire. Però bé, cadascú que faci el que pugui per dormir tranquil."
Costa molt dormir tranquil en aquest país. Per una cosa o per l'altra, sempre se t'acusarà d'estar trencant els manaments de la virginitat independentista. Ara li ha tocat ser l'ase dels cops a un fruiter i/o cantant que ha viscut com ha pogut a l'exili durant llarguíssims anys per haver escrit aquella merda de cançons, i a uns humoristes que estan tenint l'extraordinària virtut de descobrir als més joves que el català és una llengua funcional per entretenir (que es diu aviat). En definitiva, gent normal i corrent que fa el que creu que té sentit per embellir la seva vida i, de retruc, el projecte col·lectiu que alguns tenim.
No sé si m'atreviria a acusar a Valtònyc d'haver-se venut a l'Estat. No sé si té massa sentit acusar a en Peyu, el Jair i la Neus d'haver recollit un premi tacat de 155. Podem fer-ho, és clar, si ens posem estupendos podem deixar-los com autèntics draps bruts; segur que trobarem mil motius, tots ells ben ordenats i argumentats, per fer-ho. Però em fa la sensació que és relativament útil, poc empàtic i encara menys intel·ligent.
En primer lloc, perquè tots acumulem morts a l'armari i el 155 corre cada dia per les nostres venes, en cada petit gest que assumim quan entrem a l'app del nostre banc, quan volem que li quedi claríssim al cambrer que tenim aquella al·lèrgia concreta, quan paguem religiosament els nostres impostos a l'autoritat espanyolíssima o quan renovem amb puntualitat la nostra identitat en una dependència policial. Quatre exemples entre un miler.
I, en segon lloc, perquè aquestes persones que avui fem veure que no compleixen amb les nostres expectatives són persones convencionals que no han estat escollides democràticament en cap urna perquè representin les nostres dèries o defensin la nostra dignitat. Com a molt, deuen haver donat alguna lliçó algun dia. Però, al capdavall, només són ciutadans que procuren fer la viu-viu en un país esmicolat. Ànimes plenes d'incoherències i contradiccions, com tu i com jo. En certa mesura, supervivents. Supervivents que, per cert, Déu vulgui que mai es posin les ulleres i ens demanin la nostra carta de serveis al país, perquè llavors alguns acabaríem amb les galtes ben roges.
Podem criticar el Valtònyc, el Jair, i a qui calgui. No es tracta de censurar-nos, sinó d'aturar-nos un moment a contemplar la diana que estem a punt de perforar. Jo intento mirar-m'hi cada dia més, amb aquestes coses (no sempre me'n surto, ho reconec). Potser és que m'estic fent gran a marxes forçades, ves a saber, però el cas és que, com més passa el temps, més claustrofòbia em generen els búnquers i més mandra em fa haver-me d'exiliar de la meva gent algun dia.
La traïció de Valtònyc i Jair Domínguez
«Podem criticar el Valtònyc, el Jair, i a qui calgui. No es tracta de censurar-nos, sinó d'aturar-nos un moment a contemplar la diana que estem a punt de perforar»
ARA A PORTADA
Publicat el 25 de novembre de 2023 a les 08:02
Actualitzat el 19 de març de 2024 a les 18:36
Et pot interessar
-
Política Sánchez i Illa doblen l'aposta pel català per deixar en evidència el PP
-
Política Salutació ràpida entre Illa i Ayuso: el president parlarà en català i la líder madrilenya ha amenaçat de marxar de la reunió si no es parla en castellà
-
Política Illa garanteix que parlarà en català a la conferència de presidents malgrat les amenaces d'Ayuso
-
Política La Nit Irla premia la tasca per la pau i pel català davant la «banalitat del mal»
-
Política La Sindicatura de Comptes s'enfronta als exalts càrrecs que critiquen l'informe sobre la DGAIA : «Son fets objectius»
-
Política El Parlament constitueix la comissió d'investigació del cas Pegasus, que presidirà la CUP