Massa sovint la política és teatre. I les escenificacions per la investidura es mouen ja entre el sainet i la tragèdia grega. La situació a hores d'ara és que els telèfons no sonen. Que Podem continua esperant reprendre el fil d'una suposada negociació mentre Pedro Sánchez es va reunint amb entitats per donar forma al "programa obert" amb el qual buscarà el suport extern dels de Pablo Iglesias. Els moviments socialistes tenen flaires d'emboscada per abocar la formació lila a triar entre acceptar el govern monocolor del PSOE que des de la nit del 28 d'abril desitjaven o anar a unes eleccions que poden ser devastadores per a Podem. I el silenci de Podem és el símptoma de qui busca amb urgència una catarsi interna a hores d'ara difícil tenint en compte que s'ha perdut, potser definitivament, l'opció d'entrar al govern.  

A Sánchez no li faltava raó quan dimecres va admetre la "desconfiança recíproca" amb Podem. No és sobrevinguda, ha existit sempre. Des del naixement d'un partit que assenyalava el PSOE com a "casta" i des del moment en què Iglesias es va enfilar per primera vegada al faristol del Congrés el 2 de març del 2016 i va etzibar als socialistes que havien oblidat els seus principis i que tenien el seu passat "tacat de cal viva". Un discurs irreverent i impugnatori que ni nou mesos de treva tenint-lo com a soci preferent ha desclavat de l'ànima de Ferraz. De la mateixa manera que al partit lila sempre han vist amb recels un Sánchez capaç d'anar d'un acord amb Ciutadans al "no és no" a Rajoy, d'abanderar l'Espanya plurinacional a ser peça clau per activar el 155 o de dir que no vol pactar amb Rivera i reclamar, al mateix temps, la seva connivència per ser investit.

Vol el PSOE anar a unes noves eleccions per un grapat més de diputats? Sovint fa la impressió que manen més els estadistes que els propis dirigents. El risc, en el millor dels casos, és que torni a dependre de nou d'un Podem més dèbil que justifiqui el govern en solitari i dels partits sobiranistes. En el pitjor, que l'esquerra es desmobilitzi i s'obri una nova oportunitat per a una dreta que no fa escarafalls a unes altres eleccions. Tot plegat, a les portes d'una sentència del Tribunal Suprem sobre l'1-O que tornarà a revifar la polarització si s'hi suma un context electoral. Fer de la política una partida de pòquer i abonar-se de forma permanent al all-in és garantia que en algun moment, tard o d'hora, es pot perdre tot. L'avarícia per tenir més quota de poder pot trencar el sac.   

Està disposat Podem a assumir el cost d'anar a noves eleccions abans d'acceptar quedar-se a l'oposició? D'aquí plora la criatura en aquests moments. Que Sánchez vetés la presència d'Iglesias al govern s'explica perquè els socialistes, més enllà de cobrar-se les factures del quasi sorpasso que mai va ser, tenen ben collat el tendó d'Aquil·les del seu partit: la rellevància de Podem, després de la davallada electoral, depèn del seu grau d'influència en el govern i de la visibilitat d'un hiperlideratge que ara flaqueja. No són pocs dins del partit d'Iglesias els que s'autoflagel·len i es pregunten si, en aquest cas, també l'avarícia ha trencat el sac de poder entrar per primera vegada al govern amb una vicepresidència i tres ministeris. Ara, hi ha dues possibles respostes. La més emocional és la d'apostar fins al final per la coalició i, arribat al límit, estar disposat a digerir una repetició electoral assumint-ne totes les conseqüències. La més estratègica suposa pair el fet de quedar-se a l'oposició i avalar un govern en solitari de Sánchez compaginant un paper fiscalitzador del PSOE amb la necessària reconstrucció d'un espai que està profundament dividit. 

Els telèfons no sonen, les ferides supuren i estadistes i temptacions viscerals converteixen la suposada negociació en un fantasma que sobrevola un asfixiant mes d'agost. El PSOE treballa per construir un clima al seu favor, perquè, en cas que no s'accepti el seu govern en solitari, qualli el relat que aquí és Podem qui fa impossible la investidura i que, en tot cas, Iglesias i la dreta seran els culpables si es va a noves eleccions. I Podem es mou entre la desesperació de l'estratègia d'acorralament socialista i la resignació davant d'una dicotomia que, en els dos casos, implica admetre la derrota. Arribarà setembre i tocarà ensenyar les cartes davant la mirada atònita d'una ciutadania que veu com el seu vot és més un incentiu al joc partidista que no pas un encàrrec que s'entoma amb vocació de governar.