Una paraula usada per part de Joan Herrera. Foto: Aleix MoldesÉs evident que el xoc de la confrontació política que genera el procés sobiranista lògicament es reflecteix en l'activitat parlamentària. Més enllà de mostres vehements de la discussió abraonada entre els grups com es va veure en el plenari de fa dues setmanes, la mesa de la cambra catalana ha trobat un sistema per mesurar el nivells de confrontació que tenen els debats tant en plenari com en comissió: l'ús del torn d'al·lusions, que s'ha disparat en la present legislatura de manera gegantina.
Aquesta figura de les al·lusions ve determinada, definida i concretada per l'article 76 del Reglament del Parlament com un procediment arbitrari de la presidència de la cambra per atorgar un torn extra de paraula quan consideri que algun diputat o algun grup han estat "directament esmentats o al·ludits".
L'al·lusió només pot ser de tres minuts i si l'al·lusió ha estat referida a un diputat que no es troba en el plenari pot ser demanada pel portaveu del grup. L'al·lusió, doncs, s'incrementa quan els debats són encesos entre els diputats i els debats s'alimenten amb focs creuats entre els escons i que tothom vol repelir.
L'al·lusió només pot ser de tres minuts i si l'al·lusió ha estat referida a un diputat que no es troba en el plenari pot ser demanada pel portaveu del grup. L'al·lusió, doncs, s'incrementa quan els debats són encesos entre els diputats i els debats s'alimenten amb focs creuats entre els escons i que tothom vol repelir.
Segons ha pogut saber Nació Digital, en la legislatura del 2007 al 2011 la presidència de la mesa va autoritzar 420 al·lusions. En la present legislatura, amb una vida de vuit mesos se n'han permès 230, és a dir, un 54,7% de les intervencions registrades en tota una legislatura.
