Pedro Sánchez afronta a partir d'aquest dilluns l'aritmètica diabòlica fruit del 10-N. Si va justificar la repetició del 10-N perquè amb un govern amb Podem no hauria pogut "dormir tranquil", ara, amb l'esquerra més afeblida i amb 52 diputats de Vox l'insomni es pot instal·lar a la Moncloa. El PSOE ni ha aconseguit ampliar la seva majoria -al contrari, ha perdut tres diputats quedant-se amb 120- ni s'ha deslliurat d'una geometria en la qual els partits independentistes poden jugar un paper clau.
Tanmateix, amb més dissimulació que convicció, el PSOE intentava vestir de celebració una nit electoral que no va ser com la que havien imaginat els seus assessors quan van empènyer-lo a la repetició electoral. Se li ha fet miques la fita d'aconseguir un resultat còmode que permetés a Sánchez governar en solitari amb una aliança simple i ara haurà de triar entre dues opcions que no estalvien incomoditats entre les files socialistes. O mira cap a l'esquerra per forjar un pacte que difícilment podrà evitar els partits independentistes com ERC i Bildu, o mira cap a la dreta i busca la connivència del PP.
"Amb Casado, no. Amb Iglesias, sí", demanava la militàncies a les portes de Ferraz per ajudar Sánchez a desfullar la margarida. Ell, però, no s'ha mullat i es va limitar a dir que ara "sí o sí" es compromet a bastir un govern de segell progressista i, per fer-ho, demana "responsabilitat" i "generositat". En cap moment ha assumit que no ha aconseguit complir els seus objectius. Per ara, el secretari d'Organització, José Luis Ábalos, ha descartat la gran coalició amb el PP -no la investidura amb els seus vots- i ha deixat clar que la prioritat serà una investidura sense els independentistes.
"Amb Iglesias sí": com podria ser l'aliança d'esquerres
Durant la campanya, Sánchez ha marcat distàncies amb Podem. De fet, ha utilitzat el diferent posicionament davant del conflicte amb Catalunya com a principal argument per justificar que no poden governar plegats. Ara, la relació personals entre Sánchez i Pablo Iglesias està més ressentides que mai. Primer, pel veto al líder de Podem en l'intent fallit de forjar una coalició. Segon, perquè el PSOE es va negar després a fer un govern bipartit.
Ara, però, els dos partits surten afeblits i els vetos mutus poden perdre força. Els d'Iglesias no renuncien a intentar entrar de nou en el govern i els socialistes es trobaran més limitats a l'hora de rebutjar aquesta possibilitats. Els 120 del PSOE i els 35 de Podem -set menys que el 28-A-, sumen 155, i amb els tres de Més País sumen 158. A partir d'aquí, per sumar una majoria caldria comptar amb el suport dels set diputats del PNB i els 13 d'ERC. Tot plegat, assoliria un total de 178 diputats, suficient per obtenir la majoria absoluta en una primera volta d'investidura. També els cinc del Bildu i el diputat del BNG podrien jugar un rol.
Això, clar està, en el supòsit que totes aquestes formacions votessin afirmativament. En cas que no fos així, l'abstenció de formacions com ERC i Bildu podrien també fer prosperar la investidura de Pedro Sánchez en segona volta. L'atomització fa que també puguin jugar un paper el representant del Partit Regionalista de Cantàbria o, fins i tot, el de Teruel Existe, que tot just ha irromput amb un diputat a la cambra baixa.
L'escenari de jugar amb els vots de Casado
Durant la campanya, Sánchez ha interpel·lat a PP i a Ciutadans, a qui ha acusat de contribuir al bloqueig perquè no es van abstenir a la seva investidura. Ara, amb els resultats sobre la taula i els d'Albert Rivera ensorrats, el líder del PSOE no ha gosat tornar a fer aquesta crida, però numèricament la gran coalició és possible. Sánchez podria ser investit amb la connivència dels de Pablo Casado, ja sigui per un vot a favor en primera volta que el catapultaria directament a la presidència com per una abstenció en segona volta per garantir que la investidura compti amb més vots a favor que en contra.
Els 120 diputats socialistes i els 88 del PP sumen un total de 208 representants, una majoria que passa de llarg els 176 escons necessaris. En un escenari d'abstenció dels populars, el PSOE hauria d'aconseguir sumar més vots a favor que en contra. Pactant amb els d'Albert Rivera sumarien 130 i encara necessitarien sumar tres suports més de partits minoritaris -com de Coalició Canària o del PRC- perquè el resultat final fos de més vots favorables que en contra.
Tot i això, Casado ha deixat entreveure que és lluny d'una abstenció a la investidura del líder del PSOE. Amb l'alè al clatell de Vox, els populars poden arribar a la conclusió que participar de la proclamació de Sánchez pot ser una autopista perquè Santiago Abascal segueixi guanyant-li terreny. A no ser que plantegin treure rèdit d'aquesta situació plantejant, per exemple, un suport o abstenció a la investidura a canvi de la renúncia de Pedro Sánchez.
L'estranya abstenció
Encara en un context més enrevessat, és possible numèricament una investidura de Pedro Sánchez de la mà de Podem, Més País i el PNB i altres formacions minoritàries, però també de Ciutadans. En aquesta geometria no caldrien ni els vots del PP ni el dels partits independentistes. Ja hi ha a Ferraz qui somnia amb aquesta suma, tan estranya com difícil. De fet, una lògica en la qual hi participin tant Podem com Cs ja es va evidenciar impossible al 2016, quan Sánchez va fracassar en l'intent de ser investit amb els vots de les dues formacions.
Tampoc sembla molt factible una abstenció generalitzada. Es tractaria de garantir, simplement, que el PSOE tingui més vots a favor que en contra en una eventual segona volta d'investidura i que a partir d'aleshores intentés governar amb una geometria variable.
No seria, però, un escenari que garantís estabilitat precisament. A més, articular aquesta fórmula requeriria la participació de tants actors i tan antagònics entre si que quasi es podria afirmar que les terceres eleccions estarien més a prop. Aquest darrer escenari no deixa de ser temptador per a un PP que ha tret rèdits de la repetició electoral mentre veu com Sánchez s'afebleix. Però Pablo Casado també té Vox com a amenaça i s'ha presentat com a garant de l'estabilitat.
