"Més important que les eleccions del 24-M són les del 14-J." Així, mig en broma mig seriosament, s'expressava dos dies abans de les eleccions municipals un dels principals lampistes de CDC. Des del partit d'Artur Mas tenien clar que les eleccions municipals eren molt importants, sí. Però fa temps que els convergents tenien la vista posada en el llarg termini, i tenien clar que la consulta del 14-J era clau. I ho ha estat. Per a sorpresa de molts. Fins i tot, per a sorpresa de molts que feia anys i panys que somiaven el dia en què CDC es desempallegaria de Josep Antoni Duran i Lleida. "El projecte polític de CiU s'ha acabat", proclamava amb una certa il·lusió l'home fort de CDC, Josep Rull, aquest dijous al migdia. "El 27-S és molt seriós i a Convergència anem a totes", sentenciava. Havent guanyat la batalla del 14-J, Duran havia perdut la guerra de CiU. 

No fa ni una setmana de la consulta del 14 de juny... i CiU ja és història. La militància democristiana va votar, diumenge, una pregunta que la direcció considerava nítida, però que la gran majoria de l'opinió pública catalana va sentenciar com a notablement confusa. Al llarg de la campanya a favor del sí i del no, es van anar aclarint les posicions: Josep Antoni Duran i Lleida defensava el 'sí', i els independentistes defensaven el 'no'. Duran va arribar a dir que, en cas de victòria del 'no', ell marxaria. Un plebiscit en tota regla. I el va guanyar. Però va ser una victòria "pírrica", segons va qualificar Antoni Castellà, el buc insígnia de l'independentisme socialcristià. Dilluns, amb un nou recompte, es va saber que la victòria oficialista era de tan sols 95 vots.

  Dilluns, de fet, va ser un dia estrany. Convergència va optar pel silenci, en tant que tots els focus estaven situats sobre el secretari general d'UDC, Ramon Espadaler, i sobre Antoni Castellà. Que si això, que si allò, que si ja veurem... Fins que, d'urgència, el partit d'Artur Mas va convocar la premsa de manera urgent a una roda de premsa a la seu del carrer Còrsega per a tres quarts de vuit del vespre. El correu havia estat enviat tot just un quart de vuit. En aquella roda de premsa, Rull sentenciava: "La posició invariable de CDC és que el 27-S tingui caràcter plebiscitari i a favor del Sí-Sí."

Buf. La mateixa cançoneta de sempre, pensaven molts. Però no. Rull, coordinador general del partit, conjuntament amb el vicesecretari general de Coordinació Institucional, Lluís Corominas, s'havien reunit amb Espadaler i el vicesecretari general d'Unió, Antoni Font, i els havien traslladat que volien saber sí o sí si UDC estava disposada a concórrer a les eleccions del 27-S defensant obertament el Sí-Sí. Un ultimàtum que va sacsejar UDC.

Dimarts de calma tensa

La petició de CDC va agafar d'imprevist UDC. La jornada política va transcórrer amb normalitat aparent, com un dimarts més. La roba bruta es renta a casa, pensaven al carrer Nàpols. Els independentistes se sentien reforçats, mentre que la cúpula dirigent no va voler fer cap declaració. El partit sí que va convocar d'urgència el seu comitè de govern per a l'endemà, dimecres, a les dues del migdia.

Dimecres, de cop i volta, el volcà entrava en erupció. La Vanguardia no dubtava en obrir a tot drap assegurant que "CDC i Unió donen per trencada la seva aliança després de 37 anys". I el somni més humit de molts convergents, tot i que ells encara no ho sabien, començava a fer-se realitat.

Unió surt del Govern

  Dimecres, doncs, va ser elèctric. Matí de reunions i contra-reunions al Parlament, amb Mas, Espadaler i tutti quanti. Cap confirmació oficial de què succeïa. Amb aquest marc, la reunió d'UDC es presentava d'allò més incerta. Quadres intermedis de la formació havien pressionat la cúpula perquè recapacités, vetllant per les desenes de llocs de feina que depenen de la bona entesa amb CDC. Tant els independentistes com els alineats amb Duran tenien seriosos dubtes de com acabaria tot plegat. De si seria gall o gallina. I, per a sorpresa de molts, UDC va decidir trencar.

Per 18 vots a favor, 10 en contra i dues abstencions, el partit va decidir retirar els seus tres consellers del Govern. Un gest de força inèdit. UDC abandonava l'executiu i Espadaler jurava i perjurava que CiU continuava viva. Paral·lelament, Castellà i Carles Sala es reunien amb l'ANC i Òmnium Cultural per evidenciar encara més quina era la seva posició.

  Al Parlament, on s'hi vivia un anodí ple sobre sanitat, hi va tenir lloc una primera rèplica del terratrèmol iniciat a Nàpols. La sortida d'UDC del Govern feia saltar pels aires tota la rutina política catalana de la democràcia. Espadaler, abans d'anunciar-ho públicament, havia comentat la decisió a Artur Mas. Aquest, aplicant la màxima que la millor manera per passar desapercebut és situant-te a la vista de tothom, tornava a l'hemicicle i escoltava atentament Boi Ruiz. La vicepresidenta, Joana Ortega, hi arribava tot seguit. Seien l'un al costat de l'altre. Avaluaven la magnitud de la tragèdia. Ortega anunciava que deixava la política. Castellà, que es mantenia al Govern.

Convergència, de manera urgent, convocava un Comitè Executiu Nacional extraordinari per a quarts de deu de la nit, que acabaria començant a les deu tocades. Hermetisme absolut. No es faria cap declaració oficial fins l'endemà, dijous. Arreu del país, però, més d'un i més de dos alcaldes i regidors convergents van brindar amb cava.

Dijous de ruptura

Espadaler, entrevistat a Catalunya Ràdio aquest dijous al matí, encara insistia per activa i per passiva que la sortida dels tres consellers democristians del Govern no afectava en res al projecte polític de CiU. "Unió no té al cap trencar la federació", proclamava, assegurant que la cúpula del partit "defensa el Sí-Sí, però no només".

Al Parlament, la consigna entre la convergentada era guardar silenci. El protagonisme havia de recaure en Artur Mas. O, com més tard es veuria, en Josep Rull.

Durant la sessió de control al president de la Generalitat, Mas donava per feta la separació. "És per un tema de fons, no per una rucada", insistia. I reclamava un divorci amistós. "Hi ha una discrepància de fons legítima sobre un tema de projecte. Un dels partits de la federació defensarà el Sí-Sí, i l'altre diu que no pot defensar només això", explicava. I l'hemicicle, atònit, no sortia del seu astorament.

  Minuts després, com sant Tomàs, que es negava a creure en la resurrecció de Crist fins que no fiqués els dits al forat dels claus i no fiqués la mà al seu costat, encara hi havia qui no es creia què estava passant. Per aclarir dubtes, Rull apareixia en escena. "El projecte polític de CiU s'ha acabat", sentenciava. No hi ha marxa enrere, assegurava.

"Benvinguts al futur!"

El divorci ja està en marxa. CDC ha parlat de manera diàfana. A UDC, en canvi, tot ha estat silenci. Avui, divendres, toca l'habitual carta web de Josep Antoni Duran i Lleida. I, dissabte, l'acte d'Artur Mas d'inici formal de la precampanya. "Benvinguts al futur!", diu l'eslògan convergent. 

En presentar la campanya, el 27 de maig, Rull ja va proclamar: "La independència és la revolució pacífica més inclusiva per construir un país millor." I encara hi va afegir: "Catalunya no és viable dins l'Estat espanyol." Pocs se'l van prendre seriosament. Fins ara. "Som respectuosos amb el debat intern d'UDC, però nosaltres no podem perdre ni un segon, ni un dia, per explicar aquests plantejaments. Això és massa important com per perdre un segon", va respondre a Nació Digital. I aquest dijous, materialitzat el divorci, va insistir: "Les coses no seran com eren fins ara."

"The future is now", que canten els punks The Offspring.