L’acomiadament "a la francesa" de Mariano Rajoy –que ha trencat la tradició popular i s’ha instal·lat a Santa Pola sense assenyalar abans amb el dit el seu successor- ha abocat el PP a celebrar unes primàries que van camí de convertir-se en uns Jocs de la fam. Ho sabia Alberto Núñez Feijóo quan anunciava, amb veu emocionada, que no concorreria al procés per esdevenir president del partit, conscient que la guerra bruta –en el seu cas en forma d’unes suposades fotografies inèdites de joventut fent-se un petó amb el narco Marcial Dorado- pot escombrar-lo fins i tot de la Xunta. I si no que li preguntin a Cristina Cifuentes.
 
[blockquote]Soraya Sáenz de Santamaría, que surt des de la pole positon gràcies al suport d’antics ministres del govern de Rajoy i que ha fet en secret un dels fitxatges més intel·ligents de la campanya: Fernando Martínez Maillo[/blockquote]
Els set candidats que arriben vius a la guerra per a la successió encaren ara un procés on volaran ganivets i on cadascú explotarà les seves armes i les debilitats dels contrincants. La primera, Soraya Sáenz de Santamaría, que surt des de la pole positon gràcies al suport d’antics ministres del govern de Rajoy (Báñez, Montoro, De la Serna i Nadal) i que ha fet en secret un dels fitxatges més intel·ligents de la campanya: Fernando Martínez Maillo. El coordinador general del PP és qui controla el partit des de febrer del 2017 (mentre María Dolores de Cospedal treia aigua pel cas Gürtel), i és, també, el dissenyador del sistema d’elecció del nou president: l’home de les claus.

Maillo pot ser important al tram final d’aquestes falses primàries on els populars calculen que només participarà el 10% de la militància (cal inscriure’s prèviament i estar al corrent de pagament de la quota) i que –si cap candidat obté el 50% dels vots- deixaran la decisió a mans dels delegats del Congrés Extraordinari. El problema per a Sáenz de Santamaría és que d’aquests 3.134 compromissaris, 522 són membres nats, és a dir, càrrecs designats per María Dolores de Cospedal. La de la mantilla surt amb avantatge.
 
No és l’únic handicap de l’exvicepresidenta. A més de les crítiques per haver donat l’esquena al partit mentre era a La Moncloa, una part important del PP li retreu la seva gestió a Catalunya. Especialment l’electorat del PPC, que la culpa de l’enfonsament del 21-D i es decanta per Cospedal, com ho ha fet l’exministra de Sanitat, Dolors Montserrat, que actua com a portaveu de la seva campanya. 
 
L’eterna número 2, María Dolores de Cospedal, també camina amb crosses. No pot fer una crida a la renovació ni oferir garanties de recuperació davant Ciutadans. Li va anar d’un per al Congrés de Madrid del 2017, quan la militància la va estar a punt de censurar per acumular massa càrrecs, i la seva gestió del cas Gürtel (des del contracte en diferit de Bárcenas al formateig rupestre dels discs durs), ha acabat amb Pedro Sánchez fent running als jardins de La Moncloa. 
 
Amb tot, és qui millor controla el PP i qui entronca amb les bases rurals i envellides del partit. La candidata "conservadora", partidària de la línia dura a Catalunya, s’ofereix com a guardiana de les essències del "Santiago y cierra España", tot un reclam per als qui els agradava el catenaccio de Rajoy.

[blockquote]El "nen" de José Maria Aznar i Esperanza Aguirre aspira a emular la victòria de Zapatero sortint des de la tercera posició en un congrés polaritzat[/blockquote]
El seu contrapunt és Pablo Casado. El "nen" de José Maria Aznar (de qui va ser cap de gabinet a FAES) i Esperanza Aguirre (va ser president de Nuevas Generaciones de Madrid sota el seu mandat) aspira a emular la victòria de Zapatero sortint des de la tercera posició en un congrés polaritzat. El seu look liberal i jove s’han estimbat amb les denúncies d’irregularitats en l’obtenció d’un màster a la Universitat Rey Juan Carlos. Un mal inici per a una opció que –a més- desperta recels entre els que consideren que s’assembla massa a Ciutadans, un partit ja inventat.
 
I malgrat l’opció ultraconservadora de José Ramón García (membre de l’Opus que té el suport de Jorge Fernández Díaz), l’expresident de Nuevas Generaciones del País Valencià, José Luís Bayo, i el regidor del PP, Elio Cabanes, l’últim que té possibilitats d’obtenir suports és José Manuel García-Margallo, l’exministre d’afers catalans amb incontinència verbal que es presenta únicament i exclusiva per poder llastrar –si pot davant les càmeres - Soraya Sáenz de Santamaría.
 
Margallo, que sempre va apostar per una solució política a Catalunya, manté una forta enemistat amb Sáenz de Santamaría des dels temps del G-8, el grup de ministres de Rajoy que va plantar cara (i va perdre) a la vicepresidenta. Amb 73 anys, és difícil que Margallo es pugui penjar el cartell de “renovador”. Les seves opcions –ell mateix ho va acceptar dimecres- passen per acabar integrat a la candidatura de Maria Dolores de Cospedal a la segona volta.
 
Tots ells participen d’un procés intern que, per ara, es basa en les persones i en les formes, però no en les idees, i que a la pràctica fa tuf de continuisme. De fons, el perill que el Congrés no acabi de resoldre la guerra entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, que podrien perpetuar l’enfrontament per a l’elecció del candidat a les pròximes eleccions generals. Dos erros que –si es mantenen- condemnaran el PP a prosseguir la seva lenta deriva cap a la irrellevància, encara que el vaixell porti al pal la bandera destenyida de la unitat d’Espanya.
[blockquote]Tots ells participen d’un procés intern que, per ara, es basa en les persones i en les formes, però no en les idees, i que a la pràctica fa tuf de continuisme[/blockquote]