Potser algun dia ens haurem de creure que hi ha vida política més enllà de les campanyes electorals. De fet, a partir del 20 de novembre no se celebren més comicis fins d'aquí a tres anys. Una pausa que pot, si es vol, servir per acabar de reblar el pim-pam electoral encetat amb la denúncia acalorada de les bestieses que els espanyols han fet alegrement amb la hisenda pública de tots.

Mentre aquí ens entretindrem amb la conya del suposat concert econòmic a la catalana, -que neix esquifit com totes les coses que parim llevat dels Gegants-, el paradigma vital espanyol no acabarà malgrat que la senyora Merkel s'hi escarrassi. Malgrat que el blau pepero tenyeixi tota Espanya, els jornalers andalusos viuran sense posar-se pedres al fetge gràcies a l'hivernacle de vots que és el PER. Malgrat el senyor Duran posi el dit a l'ull a la clientela del bar Las Ninfas d'El Parralejo, Jaén, la Duquessa d'Alba continuarà cobrant quantitats ingents de diners de la famosa Política Agrària Comuna que es planifica des de la civilitzada Brussel·les.

Seria hora de continuar la denúncia, de manera permanent i si cal a crits, de l'ensarronada a què ens permetem estar com enzes contemplant com l'esforç fiscal de Catalunya no val el rot d'un gitano. Sigui qui sigui que tregui representació al Congrés de Madrid no es pot quedar només amb la denúncia pública dels abusos espanyols en un míting de campanya.

Cal que els almogàvers que vagin a la Cort aixequin les faldilles de la Duquessa i mostrin les seves vergonyes en forma de calces de seda pagades per tots. Cal que destapin la barra dels plebeus del sistema que entre tots alimentem. Però imagino que la realitat serà un altra. Lluny d'aixecar les faldilles de la Duquessa haurem d'estar a l'aguait perquè no ens abaixin més els pantalons i continuï la sodomització. I res de conformar-nos a tenir els genolls pelats perquè aquest cop ens fan petonets al clatell.