Últimament tothom sembla molt escandalitzat pels sous, indemnitzacions i plans de pensions dels directius de les caixes catalanes. Hi ha gesticulacions de sorpresa i declaracions solemnes des de tots els àmbits, especialment les institucions, partits polítics i sindicats. Fins i tot l'Oficina Antifrau ha permès, elegantment, que tots els mitjans poguéssim fer titulars més o menys grandiloqüents en anunciar als quatre vents que obre una investigació.

Però, a l'hora de la veritat, el cert és que la majoria dels que s'escandalitzen formaven part de les assemblees que aprovaven, any rere any, els comptes de totes i cadascuna de les caixes. El fet que els assembleïstes -molts d'ells polítics i sindicalistes- no es llegissin les memòries que els entregaven no els eximeix de responsabilitat. I si no, que no haguessin cobrat el sobre amb les dietes que els feien arribar aquells mateixos directius.

No els passarà res, a tots aquests financers del totxo. Tot estava computat a les auditories i tot constava en un lloc o altre. Tot legal. Però ara almenys alguns d'ells passaran una mala estona quan algú els assenyali pel carrer, encara que uns quants dels que aixecaran el dit acusador tampoc no tinguin vergonya.