Albert Vilalta i Roque Pascual porten prop d'un any segrestats per una cèl·lula d'Al-Qaeda en algun lloc del desert del Sàhara. Una circumstància impossible de descriure humanament. Però, al marge de la tortura que estan patint aquestes persones, criden l'atenció els comportaments i les reaccions que està generant aquest drama humà.

Els amics i familiars de Vilalta i Pascual són gent ben connectada institucionalment, que confien en les gestions de l'Estat. Saben -i en tenen garanties- que Espanya pagarà el que se li demani i que els serveis secrets i la diplomàcia espanyola faran el que calgui per a què els estats de la zona alliberin presos islamistes o facilitin el que sigui als segrestadors. L'Estat espanyol no s'hi juga res en aquell desert, i ningú -i menys el PP- no reclama fermesa contra Al-Qaeda ni fa discursos grandiloqüents sobre terrorisme i democràcia. Ni tan sols les víctimes de l'11-M de Madrid. Res de tot això mereix una crítica, al contrari.

El cas contrasta amb el del segrest de l'Alakrana, que va caure en mans de pirates somalis l'octubre de l'any passat. En aquella ocasió ni tan sols hi havia un mòbil vagament ideològic i l'Estat s'ho va prendre amb calma. Els familiars dels mariners no tenien bones connexions polítiques i, des del principi, van entendre que els calia muntar una campanya de denúncia contra el govern espanyol. Al final, l'Estat va pagar quatre milions d'euros als pirates i l'incident va acabar bé. Aquí tampoc ningú no va criticar el pagament ni alguns alliberaments -a Espanya- que podrien haver estat qualificats, fàcilment, de vergonyants.

Per això no puc evitar el record de la tragèdia afegida que van patir els familiars de Miguel Ángel Blanco, el 1997. Eren un paleta, una mestressa de casa i una jove estudiant de Turisme i algú els va convèncer -sinistrament- que no havien d'exigir a l'Estat el mateix que les famílies de Vilalta, Pascual o els mariners de l'Alakrana. Per a ells, un pirata somali, un fanàtic islamista o un terrorista etarra, humanament, haurien d'haver significat el mateix. Però no.

"Els meus pares sabien que Miguel Ángel anava a morir i van acceptar que no es cedís", afirmava Mari Mar Blanco, la seva germana, en una entrevista de fa tres anys al diari ABC. Esfereïdor, el que van fer a aquesta pobra família. I no sé si encara va ser pitjor professionalitzar aquesta noia com a víctima del terrorisme. La raó d'Estat és fosca i pútrida.