Aquest dimarts, el govern espanyol s'hi juga molt a Brussel·les. El Consell d’Afers Generals de la UE ha de decidir sobre l’oficialitat del català, el gallec i el basc a Europa. Malgrat tots els esforços fets per la diplomàcia espanyola, el llistó és molt alt: es requereix la unanimitat dels 27 socis. Una recança de només un estat ajornaria la carpeta, que s’ha convertit en un element significatiu per fer d’argamassa entre Pedro Sánchez i Junts. El PP, consicent d’això, ha abocat tota la seva carrosseria per mirar de torpedinar l’oficialitat.
En l’actitud del PP hi ha evidents interessos polítics. Es tracta de desestabilitzar Sánchez al preu que sigui. Però el cert és que aquesta actitud encaixa perfectament en la guerra cultural llançada per la dreta espanyola contra les identitats no castellanes de l’estat. Una croada contra la llengua catalana i la seva normalització que, amb altibaixos, és una constant de la línia seguida pels conservadors a Catalunya. Aquest és un ràpid recorregut històric pel capteniment dels populars envers la llengua pròpia.
El sí de Fraga a la normalització lingüística
La llei de normalització lingüística va ser aprovada pel Parlament el 6 d’abril del 1983. Va ser per una votació quasi unànime (amb l’única abstenció d’un diputat de l’antiga UCD). Era un moment en què la dreta espanyola s’estava reestructurant a Catalunya, on UCD havia desaparegut i la vella Aliança Popular encara no tenia presència al Parlament. Però els diputats de la dreta que ja s’estaven acostant a Manuel Fraga van donar suport a la llei, com Alexandre Pedrós. I un fraguista de la primera hora com Manuel Milián Mestre va defensar la normalització lingüística. La bel·ligerància contra el català s’aniria covant lentament.
Durant anys, en el PP català la llengua no va ser un tema conflictiu. El partit que dirigiria Jorge Fernández Díaz no faria d’això tema central. No seria fins a la irrupció d’Aleix Vidal-Quadras que el partit entomaria el camí de la guerra lingüística, amb l’afany de plantejar una esmena a la totalitat al projecte de reconstrucció nacional sorgit de la fi del franquisme. Amb Vidal-Quadras, sense connexions amb la dictadura, s’acabarien els complexos ideològics i el PP uniria forces amb l’entramat d’entitats “en defensa del bilingüismo” com Cadeca.
Del "català en la intimitat" a la guerra cultural aznariana
Les pretensions de Vidal-Quadras -el primer de parlar d’”apartheid” lingüístic- van coincidir amb un José María Aznar delerós també de posar fi al parèntesi dels anys de la Transició en què la dreta dura espanyola va haver de rebaixar plantejaments. L’aznarisme, encimbellat al capdamunt del PP, volia recuperar terreny perdut. Però la necessitat de pactar amb la CiU pujolista després de la victòria ajustada del 1996, després de catorze anys de governs socialistes, van forçar de nou a la moderació. Aznar parlava de “centre reformista” i assegurava llegir poesia catalana i parlar la llengua de Fabra en la intimitat. Vidal-Quadras va ser apartat.
El 1998, la nova llei de política lingüística va obtenir el “no” del PP -i d’ERC, per motius ben diferents-, però el to del portaveu Josep Curto fou ponderat. No va ser fins a la majoria absoluta aznariana i el recargolament a la dreta del PP que tornaria la catalanofòbia. Des d’aleshores, els atacs contra la llengua han destacat en el catàleg del PP. Ciutadans, nascut de les campanyes contra la normalització, no va ajudar el PP a suavitzar el discurs. Un discurs que fluctuava entre la indolència de Mariano Rajoy i els exabruptes de Pablo Casado, que va arribar a assegurar que es posava pedres a les motxilles dels nens que parlaven castellà a l’escola.
Els límits del "bilingüisme cordial" gallec
Alguns van considerar que l’elecció d’Alberto Núñez Feijóo com a líder del PP, el 2022, podria suposar una inflexió en alguns temes, també l’identitari. Però el polític gallec aviat va desmentir els optimistes. L’estratègia polaritzadora no va deixar de banda l’ofensiva contra la llengua. Feijóo va ordenar presentar un recurs al TC contra la llei catalana aprovada el 2022 per protegir el català com a vehicular. El PP va proclamar-se garant de la sentència del TSJC sobre el 25% de castellà.
Amb l’hostilitat manifesta contra tot avenç normalitzador en una mà, Feijóo mostrava en l’altra un suposat “bilingüisme cordial”, posant-se ell mateix com a exemple d’una pacificació lingüística en els seus anys a la Xunta. Un intent de presentar-se com a governant capaç d’evitar tensions per la llengua que les entitats en defensa del gallec van denunciar com a falses, acusant Feijóo d’incomplir la seva pròpia normativa d’un 30% en gallec, 30% en castellà i 30% en anglès-francès en ensenyament no universitari.
Un decret de la Xunta va desterrar el gallec de l’ensenyament de les matèries científiques, mentre Feijóo va romandre indiferent quan va tancar un mitjà com A Nosa Terra. La Reial Acadèmia Gallega ha criticat la fredor dels governs gallecs del PP davant el creixent predomini del castellà en la vida social. Un llegt que dona moltes pistes de la sensibilitat del president del PP per les llengües minoritàries de l’estat espanyol, que amb ell a la Moncloa continuarien minoritzades.
