Les últimes eleccions abans del cop d'estat de Primo de Rivera

El proper 23-J se celebra una de les convocatòries electorals més polaritzades de la història recent a l'Estat. Els seus resultats poden deixar empremta i condicionaran el futur de la societat espanyola, i també de la catalana, en molts àmbits. És un bon moment per repassar algunes de les grans cites electorals dels últims cent anys, processos que han propiciat canvis històrics de fons i han sacsejat la ciutadania.    

El proper 13 de setembre es compliran 100 anys del cop d'estat militar del general Primo de Rivera, aleshores capità general de Catalunya. Va ser l'inici d'una dictadura que s'allargaria fins al gener del 1930 i que acabaria desacreditant la monarquia, ja que el rei Alfons XIII va beneir l'aixecament. El cop del 1923 va ser el punt i final a gairebé 50 anys de règim parlamentari que no era un model de democràcia, perquè el poder real restava en mans d'un sector oligàrquic i el vot estava mediatitzat pel caciquisme a l'Espanya rural. Però, amb tot, era un règim amb llibertats.

Les darreres eleccions de la monarquia parlamentària es van celebrar el 29 d'abril del 1923. Les va convocar un govern format per totes les famílies del Partit Liberal, aleshores molt dividit, més el Partit Reformista, una formació republicana que es va anar acostant al règim. La coalició formada s'anomenava Conjunció Liberal. El govern s'havia format el 7 de desembre anterior enmig d'una greu crisi social i política, i després de quatre anys de governs dominats pels conservadors. La carpeta que ocupava el debat públic era el desastre d'Annual, la gran derrota militar soferta per l'exèrcit espanyol al Rif davant les forces insurgents d'Abd el-Krim.

Les eleccions del 29 d'abril van ser molt semblants a les anteriors, organitzades amb el recurs de tots els engranatges governamentals. Hi va haver una participació del 40% (entre la població masculina, ja que les dones no podien votar). Les forces liberals van obtenir 222 diputats per 124 dels conservadors. Els republicans aliats a l'executiu van treure 18 escons. La Lliga, 20. El PSOE va obtenir 7 representants. Hi havia també una quinzena de republicans de diverses branques (entre ells, Lluís Companys). I un diputat del PNB. Hi ha factors permanents.   

D'Annual al cop militar 

Annual va ser un cataclisme i una humiliació. Espanya vivia polaritzada entre un moviment obrer cada cop més organitzat, amb el republicanisme ascendent a les ciutats i una veritable lluita de classes als carrers de Barcelona, amb pistolers de la patronal enfrontats a grups armats propers als sectors radicals del moviment anarquista. La batalla d'Annual va provocar més de 10.000 morts entre els soldats espanyols després d'una ofensiva mal planificada en què les tropes van lluitar sense recursos. Es va deixar en evidència el desgavell de l'administració espanyola que exercia el protectorat al Marroc. El Congrés va formar una comissió d'investigació per esbrinar les responsabilitats del desastre.

El govern liberal estava presidit per Manuel García Prieto, un polític gris i insegur, amb figures com el comte de Romanones -propietari de bona part de la província de Guadalajara- al costat. Però l'ambient tens al carrer i l'erosió que patia la monarquia va fer que els liberals intentessin tirar endavant un programa de reformes que fos rebut positivament pels sectors més progressistes de l'opinió. Es va prometre una democratització del règim, posar ordre a la hisenda, una reforma de la Constitució per garantir la llibertat de cultes i retallar el poder de l'Església. 
 

Un dels grans errors de la Lliga

A Catalunya, el govern liberal va intentar una política de pacificació del xoc social que s'hi vivia. Un fet que va fer que el gruix de la burgesia s'enfrontés a l'executiu i veiés el capità general, Miguel Primo de Rivera, com un aliat. Va ser un dels grans errors de la Lliga, el partit de la dreta catalanista. Però, probablement, va ser la decisió d'avançar en la investigació d'Annual el que va acabar sentenciant el govern liberal.

L'anomenat expedient Picasso, pel nom de l'oficial que tenia cura de la investigació, anava avançant mentre creixien les sospites envers els vincles entre el general que conduïa les tropes, Fernández Silvestre, i el rei Alfons XIII. Aquest va ser el teló de fons que va produir una suma de forces conservadores contra el govern: el rei -més nerviós cada dia-, l'Església, l'exèrcit, la burgesia catalana i els sectors més tradicionals de l'aristocràcia i els propietaris espanyols. 

L'ambient polític a Europa, en aquests anys d'entreguerres, ja insinuava temps totalitaris. Mussolini havia arribat al poder a Itàlia just un any abans. El cop de setembre del 1923 va posar fi en poques hores al govern de coalició i va suspendre la Constitució. L'expedient Picasso va ser desat al calaix. Va quedar el dubte de fins a quin punt hauria arribat aquell govern de coalició que volia reformar algunes coses. Però només van passar set anys entre el cop militar i la proclamació de la República.