Pasqual Maragall signa el llibre d'honor de l'Ajuntament de Manlleu Foto: Adrià Costa La història de l'Estatut que el Tribunal Constitucional ha enterrat definitivament està lligada a un nom propi: Pasqual Maragall. L'exalcalde de Barcelona havia tornat de Roma per acabar amb el pujolisme però les eleccions de 1999 es van saldar amb un resultat amarg: victòria en vots però derrota en escons. Jordi Pujol tornava a ser president gràcies a un acord d'investidura en el qual es descartava reformar la llei de lleis catalana. En aquest context, Maragall va tenir una idea: revisar l'Estatut de 1979 per posar CiU entre l'espasa i la paret.
A finals de l'any 2000 tots els grups -a excepció del PP- van acordar una comissió parlamentària per estudiar l'ampliació de l'autogovern de Catalunya. No era la primera vegada -ja s'havia intentat sense èxit la legislatura anterior- però la seva creació tenia un valor extra: la configuració d'un bloc parlamentari progressista que acabaria desembocant el 2003 en el tripartit -fórmula que els tres partits d'esquerra havien assajat a les eleccions al Senat espanyol amb la marca de l'Entesa-.
De la moció de censura a "l' apoyaré "
Mentre les esquerres reclamaven un nou Estatut, CiU apostava per aprofundir l'autogovern sense revisar-lo per tal de no incomodar el seu soci informal. Maragall va apostar per aquesta disjuntiva amb la moció de censura de 2001. El líder socialista sabia que aritmèticament no tenia opcions però que podia continuar erosionant una Convergència lligada de peus i mans. De fet, el punt de partida de la moció va ser la reforma de la Constitució espanyola i l'Estatut. “Jo assumeixo el compromís de treballar sense descans per aconseguir el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol al text de reforma” va dir un 17 d'octubre de 2001. Faltaven encara dos anys pel ja mític “ apoyaré ” de Zapatero.
Oficialment el punt de partida del nou Estatut cal buscar-lo a l'octubre de 2002. En el debat de política general el Parlament va aprovar la reforma del text “si persistia l'actual situació de paràlisi en el desenvolupament de l'autogovern de Catalunya”. Un acord que va fructificar el gener de 2003 amb la creació de la ponència conjunta per reformar el text de 1979. Maragall havia aconseguit d'aquesta manera que CiU trenqués “de facto” el pacte d'investidura però -incomplint els càlculs socialistes- els populars es van fer l'orni argumentant que no es produiria fins a la següent legislatura. El PSC no aconseguia ni l'avançament electoral desitjat ni reforçar la imatge d'un Pujol (i un Artur Mas) depenents del PP.
L'Estatut va marcar les eleccions al Parlament de novembre de 2003. Tots els partits -menys el PP- duien la reforma al programa en un temps en què Aznar es descarava gràcies a la majoria absoluta. En aquest context, l'aleshores candidat socialista a la Moncloa, José Luis Rodríguez Zapatero, es permetia el luxe d'afirmar davant un Palau Sant Jordi ple a vessar: “ apoyaré el estatuto que salga del Parlamento de Cataluña ”. O mai s'ho va creure o no es podia imaginar que al cap de mig any tant ell com Maragall serien homòlegs.
De l'acord a les retallades
“Contra el PP es vivia millor”. Aquest podria ser el lema del tripartit amb el qual Maragall -acompanyat de Carod-Rovira, Saura i Zapatero- va arribar al balcó de la Generalitat. L'acord del Tinell incloïa la reforma de l'Estatut però amb Aznar a la Moncloa la qüestió es podia convertir en una partida de pilota basca mentre que amb Zapatero calia jugar a tennis.
El 30 de setembre de 2005 la cambra catalana aprovava amb els vots del tripartit i CiU la proposta de reforma. Els aplaudiments i les copes de cava van durar ben poc. L'endemà el mateix José Montilla, aleshores ministres espanyol d'Indústria, anunciava que presentaria una bateria d'esmenes al text quan arribés a Madrid. Era el preàmbul del ribot de l'incombustible Alfonso Guerra.
Després d'una tardor de nervis, Zapatero i Artur Mas acordaven l'abast de la retallada el gener de 2006. En quedava tocada la definició de Catalunya com a nació -passava al preàmbul-, el finançament, les seleccions esportives, les competències sobre immigració, aeroports, ports i trens així com el seu blindatge respecte el temut Tribunal Constitucional. L'acord de la Moncloa va rebre el suport del PSC -que havia vist com quedava fora de la negociació- i d'ICV. En canvi ERC, malgrat estar al Govern, s'hi oposava. El tripartit de Maragall començava a trontollar.
Després que el Congrés espanyol validés el text, el poble català l'havia de refrendar el 18 de juny de 2006. La principal incògnita era el vot dels republicans que van navegar entre el “sí crític”, el “nul polític” i finalment, forçats per les bases, el “no”. Aquesta decisió va suposar que el mes de maig Maragall es veiés obligat a expulsar ERC del Govern i anunciar unes eleccions anticipades en les quals no s'acabaria presentant. Abans, l'Estatut va rebre un aval popular limitat ja que tot i obtenir el 74% de vots afirmatius la participació no va superar la barrera del 50%. Al cap d'un mes el Partit Popular portava el text al Constitucional i a inicis de setembre feia el mateix el Defensor del Poble (espanyol) el socialista Enrique Múgica. Començava l'agonia.
