La nit electoral del 17 d'octubre de 1999, a mig escrutini i amb els resultats encara provisionals, els indicadors donaven com a possible una coalició de govern que sumés PSC, ERC i ICV. Aquestes xifres es van mantenir en els panells l'estona suficient per a què l'aleshores portaveu, Josep Huguet, sortís al faristol de la seu electoral i s'oferís a obrir converses per deixar CiU a l'oposició.

Finalment, les coses es van torçar i aquell prototripartit va quedar avortat amb els resultats definitius. Jordi Pujol va continuar quatre anys més, però tots els periodistes de la sala van quedar sorpresos per la velocitat -certament imprudent, en aquell cas- amb què ERC es decantava per un pacte amb els socialistes catalans.

Com se sap, l'aritmètica va ser diferent els anys 2003 i 2006. I ERC va ser coherent amb aquella intervenció de Josep Huguet de finals del segle passat. Tant, que contrasta amb la llibertat amb què s'ha mogut el PSC. Els socialistes han acceptat els dos oferiments d'ERC per formar govern però, per contra, no van tenir problemes a expulsar els consellers republicans el 2006, a causa del vot negatiu a l'Estatut. De la mateixa manera que, diumenge passat, l'encara president Montilla va assegurar, formalment, que no vol tornar a pactar amb els republicans. Ni que sumin.

Onze anys després, l'estratègia ja no dóna més de si. La diferència és que al PSC ningú no li disputa l'espai socialdemòcrata/autonomista i, en canvi, l'oferta independentista ha deixat de ser una exclusiva d'ERC.