Vistos els resultats, la contrucció jurídica i política que van anomenar Espanya de les autonomies ha estat molt positiva per a la major part del territori que administra. En aquests trenta anys Madrid s'ha convertit en una gran capital europea; ha acumulat els centres de decisió de les grans empreses i les finances i, a més, ha centralitzat les grans infraestructures, com la xarxa d'alta velocitat ferroviària més gran d'Europa.

D'altres indrets, considerats autonomies "pobres" han incrementat els seus serveis en progressió geomètrica. S'han beneficiat d'un flux permanent de diner públic que ha revertit en unes economies fortament subsidiades, però còmodes de gestionar per una casta política local de nova creació.

Tot això és molt, però només és mesurable en diners. L'Espanya espanyola continua sent identitàriament homogènia i no pas diversa/autonòmica. No hi havia una sola bandera madrilenya l'altre dia al Bernabeu. No va sonar l'himne de Madrid -que existeix i és oficial- i ni tan sols hi havia cap símbol més o menys identificable com a castellà.

Per contra, la simbologia de l'estat va ser utilitzada amb la màxima contundència contra el Barça, en tant que entitat identificable amb Catalunya. Es va prohibir la megafonia en català i els afeccionats madridistes cantaven el Que viva España que va popularitzar Manolo Escobar.

No sé què deuen pensar els simpatitzants barcelonistes que es consideren, ahora, catalans i espanyols. Però a hores d'ara haurien de ser conscients que els únics que creiem en la seva existència som els catalans.