Aquesta setmana és una bona ocasió per llegir El Temps. Des de la portada, Manuel Clavero Arévalo ens mostra, somrient, una tassa de cafè. El cafè que ell va repartir, com a ministre de les Regions, quan l'UCD va decidir -d'acord amb el PSOE- que calia tallar d'arrel la possibilitat que a Catalunya, Euskadi i Galícia se'ls reconegués una singularitat institucional derivada dels fets nacionals respectius. En l'entrevista, d'Àlex Milian, es mostra plenament satisfet del resultat, tot i que -atenció!- creu que la despesa que significa mantenir les diputacions és excessiva.

Però Clavero va plegar fa més de trenta anys i, al llarg de tot aquest temps, els partits catalans han demostrat una incapacitat inquietant per superar aquest parany de finals dels setanta. Amb la salvetat dels Mossos, no hi ha hagut cap negociació que desemboqués en un reconeixement efectiu de Catalunya com a nació, ni tan sols la de l'Estatut.

Davant d'això, no hi ha gaires opcions. Però, sens dubte, la més difícil és la que planteja Artur Mas: retrocedir fins a l'instant abans que Clavero Arévalo va servir les tasses i reconduir la història.