"L’horror! L’horror!" expressava l’agent comercial Kurtz abans de morir en l'universal El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Llegint avui la premsa madrilenya, però, aquestes mateixes paraules podrien ben bé haver sortit de la boca de Montserrat del Toro, la intrèpida secretària del jutjat número tretze de Barcelona que va enfrontar-se pràcticament sola a un tumult sanguinari que pretenia linxar-la.

Què exagero? Llegiu, llegiu:

"Va passar por. Així ho ha declarat doña Montserrat del Toro, secretària del jutjat número 13 de Barcelona, retinguda a la conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017. Va abocar-se al terrat de l’edifici i l’abisme li retornà la mirada", escriu Miquel Giménez a Voz Pópuli. I continua: "va sentir el calfred del buit, de l’enorme distància que distava entre ella i el terra, però també del terrible salt que hi ha entre la realitat i el malson, entre la llei i la massa ululant".

També l’editorial de El Mundo s’hi refereix com "la secretària judicial que va haver de ser evacuada pel terrat de la conselleria d’Economia durant els disturbis del 20 de setembre del 2017", "l’assalt" –tal qual ho posen al subtítol- de la qual serveix per "calibrar el grau de violència i planificació aconseguit en el cimal del procés". 

A La Razón expliquen com Del Toro va "desgranar detalladament la situació d’assetjament que van viure les forces actuants, la por patida durant les llargues hores de retenció i la sortida a través dels terrats, mentre alguns dels reus que avui s’asseuen al banc atiaven una multitud vociferant, que va arribar a colpejar les vidrieres de les portes de sortida de l’edifici". Realment quina poca empatia amb aquests servidors públics "retratats per la maquinària nacionalista com salvatges que atacaven brutalment a dones, ancians i nens".

Fins i tot a El País, el més moderat Xavier Vidal-Folch, relata "la por, inclús el terror" de la funcionària "que comença contemplant a primera hora des de l’atri de la conselleria com un manifestant insulta, potser escup, a un guàrdia civil. Segueix quan la comminen a allunyar-se de la finestra, per seguretat. S’aguditza quan veu diverses capes de caps turbulents. Arriba a l’èxtasi quan demana un helicòpter per sortir d’allí...". I espereu, que la cosa no ha acabat encara: "S’amplia quan veu les vidrieres modernistes de la porta quasi cedir, sent soroll d’allau, veu al tinent benemèrit capcot, fent-li senyals clandestins que no la pot treure".

Us sembla tot una pel·lícula? No us preocupeu, Vidal-Folch també. Reconeix que "el narrador de pel·lícules alberga sempre un punt pel·liculero, explica com li va anar, fidel a la seva percepció personal", però que, al cap i a la fi "aquesta autopercepció té molt de certa". I tan certa que pot suposar que nou persones passin dècades a la presó. Empresonades per una "autopercepció". Tal qual.