La imatge de l'exalcalde de Madrid i exministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón duent el fèretre del seu sogre, l'exministre franquista José Utrera Molina, mentre un grup de falangistes fan la salutació romana, canten el Cara al sol i criden "¡Presente!", és una imatge impagable que explica moltes coses de la història recent d'Espanya. Els fets s'han denunciat a la fiscalia.

Hi va haver un temps en què Ruiz Gallardón era el que ell mateix va definir com un verso suelto del Partit Popular. Una expressió que va formar part de l'estratègia del polític per representar una línia heterodoxa, aparentment més liberal que la del nucli dur del seu partit. Eren els anys en què Ruiz Gallardón construïa la seva imatge i treballava una possible alternativa interna.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=sqU9WiUh3o4[/youtube]

D'alternativa liberal a Rajoy a ministre reaccionari

La consolidació del PP a la Comunitat de Madrid (la va presidir entre 1995 i 2003) i a l'Ajuntament (2003-11) requeria d'un perfil de dirigent obert, mig seduït pels intel·lectuals i l'esquerra. La pugna amb Esperanza Aguirre per la supremacia a Madrid i per la successió de Mariano Rajoy van ajudar a reforçar aquesta versió del Ruiz Gallardón més progre.

Però ni el passat ni el que vindria després lligaven gaire amb aquesta pretensió de vers per lliure. Designat per Rajoy com a ministre de Justícia, Ruiz-Gallardón aviat va sorprendre, per la dreta, molts dels fins aleshores admiradors seus. La seva gestió es va caracteritzar per un clar enduriment: increment de les taxes judicials, indults controvertits (a un guàrdia civil que va gravar una agressió sexual, a un conductor que va matar una persona conduint en sentit contrari) i va defensar un projecte de reforma de la llei de l'avortament que suposava un enduriment. La decisió final de Rajoy d'aturar el projecte va forçar la dimissió del ministre el setembre del 2014).  

Uns vincles que l'empaiten  

Ruiz-Gallardón és descendent del músic Isaac Albéniiz. Però també és nét de Víctor Ruiz Albéniz, conegut pel pseudònim El Tebib Arrumi, que vol dir "metge cristià" en àrab (va estar destinat al Marroc durant un temps). Va ser considerat el cronista oficial de Franco, a qui va acompanyar durant la guerra, i fou president de l'Associació de la Premsa, i amic de militars com Sanjurjo i Millán Astray, el fundador de la Legió.

Fill de José María Ruiz-Gallardón, advocat amic de Manuel Fraga que va ser un jove activista monàrquic -detingut breument durant el franquisme-, va entrar a militar a Aliança Popular. El seu matrimoni amb Mar Utrera el vincularia amb José Utrera Molina, probablement el més emblemàtic dels ministres falangistes de les darreries de la dictadura.

L'home que va "advertir" Franco sobre Joan Carles

Utrera Molina va ser ministre d'Habitatge durant el breu govern de l'almirall Carrero Blanco (1973) i del Movimiento en el primer d'Arias Navarro, el que va donar la confirmació a l'execució de Puig Antich. Durant aquesta època, va alinear-se amb els més durs del règim. En les seves memòries, Sin cambiar de bandera, explica com va "advertir" el dictador contra el successor designat, Joan Carles de Borbó, assegurant que destruiria la seva obra. El dictador li tenia simpatia, però segurament a aquelles alçades ja no es feia massa il·lusions. També va aconsellar a Franco que, després de la malaltia que va patir el 1974, que el va obligar a delegar durant uns mesos el poder en Joan Carles, reassumís les seves funcions. En aquesta ocasió sí que li va fer cas.

Ruiz-Gallardón mantenia una bona relació amb el sogre. L''exministre no va fer mai net amb els seus vincles familiars. Sent alcalde de Madrid, en els anys en què era mimat per la premsa progre, l'aleshores alcalde va rebutjar una proposta del PSOE de retirar del cementiri de l'Almudena un monument a la Legió Cóndor, enviada per Hitler a ajudar Franco en la Guerra Civil. Dos anys més tard, va ser el govern alemany el que va retirar el monument. Ara, amb motiu de l'escena amb el braç enlaire en l'enterrament del seu sogre, Ruiz-Gallardón ha dit que no pot condemnar el gest perquè ja no està en política. Quan hi era, però, tampoc ho feia.