A diferència de la matèria, els independentistes es creen. Però un cop creats no es destrueixen, sinó que es transformen. D'aquí que els resultats del CEO, que alguns han dramatitzat amb la complicitat de l'unionisme, reflecteixin una transferència continuada de vot en la cadena CiU/ERC/CUP. La coalició governamental cedeix votants als republicans que, a la seva vegada, perden suport en direcció a l'esquerra independentista. El resultat global passa dels 74 actuals a una forquilla de 71-74. Transformació sí, destrucció no.

Naturalment, en política res no és lineal. Però, a grans trets, és raonable pensar que el centre de gravetat dels prop de dos milions de ciutadans que es van mobilitzar pel sí/sí el 9-N es desplaça de la tebior independentista d'una CiU amb Duran encara a dins fins al independentisme combatent de la CUP, passant pel gradualisme d'una ERC que intenta ocupar l'espai maragallista. De la mateixa manera que hi ha un moviment electoral que premia la contundència contra la corrupció, exactament en la mateixa direcció que l'anterior. Un tercer impuls té a veure amb els nivells de sensibilitat social i se sobreposa als dos primers per reforçar-ne l'efecte.

A l'altra banda de l'eix nacional el fenomen és paral·lel, però no simètric. La suma de PSC, Ciutadans i PP -48 diputats- es queda lluny de les expectatives del CEO -40/43 diputats-, on l'empenta de Ciutadans es veu frenada pel llast dels resultats catastròfics de PSC i PP. En definitiva, l'independentisme s'estabilitza, d'acord, però l'unionisme ni tan sols és capaç de mantenir les seves posicions.