Si el sexenni democràtic (1868-74) va ser un període històric en què els catalans van exercir el lideratge del govern espanyol, el règim de l’anomenada Restauració (1875-1923) va suposar el predomini, altre cop, de les elits tradicionals de l’Espanya profunda. Els Borbons, que foren expulsats per una revolució el 1868, van tornar sis anys més tard en la figura d’Alfons XII, rebesavi de l’actual monarca. Fins al 1898, quan Espanya perd Cuba i Filipines, el règim gaudeix de certa estabilitat. Les oposicions d’esquerra, bàsicament republicans i moviment obrer, triguen anys a reorganitzar-se i pateixen prohibicions i persecució.

El gruix de la burgesia catalana s’integra en el sistema, basat en un bipartidisme oligàrquic: el Partit Conservador i el Partit Liberal, tots dos igual de centralistes. El 1898, amb l’anomenat Desastre i la fi de les últimes restes de l’imperi colonial, mostrarà la nafra d’una Espanya sense esma. Pío Baroja, a El árbol de la ciencia, mostra a través d’un personatge que té moltes similituds amb l’autor, un jove metge de nom Andrés Hurtado, la veritat d’un Estat on la misèria impera i la vida universitària és una carcassa.

Vella i nova política de fa un segle

A Catalunya, després d’anys de represa cultural, s’estructura el catalanisme polític que, el 1901, en unes eleccions a Corts, aconsegueix la victòria electoral a Barcelona sobre les maquinàries dels partits establerts. Vella i nova política xoquen. La vella, expressada per liberals i conservadors. La nova, per forces republicanes renovades (el lerrouxisme espanyolista i el catalanisme d’esquerres) i la Lliga, el gran partit de centre dreta de Prat de la Riba i Cambó.

Però el règim monàrquic trigarà a erosionar-se de manera definitiva. No és fins al 1914 que Catalunya assoleix la Mancomunitat, la primera institució que, sense ser un govern, simbolitza la personalitat política catalana. El nou organisme serà possible gràcies al talent dels polítics catalans, aliats a un dels pocs dirigents espanyols que va ser capaç d’atendre la vindicació catalana, José Canalejas, cap de l’ala esquerra dels liberals. De la sensibilitat dels governants espanyols dóna una mostra el fet que, des de la seva creació i fins a la seva supressió pel dictador Primo de Rivera el 1925, la Mancomunitat no rebrà ni una competència més de les que ja tenien les diputacions.

El fracàs del procés constituent del 1917

L’esclat de la Primera Guerra Mundial sacseja la societat, tot i que Espanya en resta al marge. Però a mesura que el conflicte s’allarga, una forta crisi de subsistències, la degradació dels salaris enmig d’una inflació accelerada i l’efervescència del moviment obrer, liderat per la CNT i la UGT, acorralen el govern. Els dos grans partits pateixen diverses crisis internes i es fragmenten. L’estiu del 1917, la Lliga intenta liderar un gran procés constituent a Espanya que, sense rebutjar la monarquia, suposés una democratització de l’Estat i una autonomia per a Catalunya. Es convoca una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona que aplega la Lliga, els republicans (tant els catalanistes com els lerrouxistes), els carlins i el PSOE, aleshores força emergent però minoritària. És una revolta civil i un desafiament a l’Estat.

L’estiu del 17 serà excepcional. Diverses revoltes s’entrecreuen. Si a Barcelona s’intenta una reforma constituent amb el suport de sectors burgesos reformistes, la CNT convoca una vaga general revolucionària contra el règim. Alhora, apareix l’anomenat moviment de les Juntes de Defensa, sorgides de l’exèrcit i que reclamen millores en les condicions de vida de l’oficialitat. Espanya sembla en vigílies d’una revolució. Finalment, el govern, acorralat, aconsegueix disciplinar l’exèrcit i la vaga sindical és reprimida amb èxit. El rei Alfons XIII (fill d’Alfons XII) ofereix a la Lliga entrar en un govern de concentració. Cambó accepta. La Lliga, partit conservador al capdavall i temorosa també d’un esclat social, una por que s’incrementa des preés de la Revolució Russa d’octubre de 1917, cau en la temptació de la governabilitat de l’Estat.  

La Campanya per l’Autonomia de 1919

Malgrat la presència de figures brillants de la Lliga (Cambó o Joan Ventosa) en alguns dels governs efímers d’aquells anys, el pes del catalanisme conservador no pot trastocar la correlació de forces al cor de l’Estat. La monarquia, a més, no evoluciona cap a una reforma constitucional democratitzadora. El novembre de 1918, la guerra conclou a Europa amb la derrota dels Imperis Centrals (l'Alemanya del kaiser, l’Àustria-Hongria dels Habsburg) i el triomf dels aliats (França, Gran Bretanya i els Estats Units). La disgregació dels imperis facilita el naixement de noves nacions: Txecoslovàquia, Polònia, Hongria… Es crea Iugoslàvia de la unió de croats, serbis, bosnians i eslovens. El president dels EUA, Woodrow Wilson, parla del dret d’autodeterminació de les nacionalitats en els seus famosos Catorze punts. És l’hora de Catalunya? Francesc Macià despunta com exponent d’un nacionalisme radical. Cambó, ministre de Foment, no ha aconseguit tan sols que el poder central concedís una delegació important d’obres públiques a la Mancomunitat.

La Lliga es troba en un carreró sense sortida. El gener de 1919, l’Assemblea de la Mancomunitat, d’acord amb els partits democràtics (Lliga i republicans), inicia el camí per elaborar un projecte d’autonomia per a Catalunya. Es fa una consulta a tots els ajuntaments del país, i més d’un 90% aproven la proposta. A Madrid hi ha desconcert. L’hegemonia de la llibertària CNT en el món obrer provoca pànic i que un sector del poder vegi amb pragmatisme fer concessions autonomistes.  

Un dels historiadors que ha aprofundit més en aquest capítol de la història de Catalunya és Albert Balcells (El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya de 1919 i el seu context històric, Parlament de Catalunya, 2010). D’aquesta obra extraiem algunes dades. La proposta d’autonomia troba l’acollida d’amplis sectors. També aleshores el protagonisme de les entitats i corporacions va ser enorme, des del Foment del Treball a les cambres, des dels ateneus al CADCI, del FC Barcelona al Reial Automòbil Club.  

Els governs se succeeixen. A inicis de 1919, el cap del govern, el comte de Romanones, liberal, mostra una aparent obertura davant les aspiracions catalanes. No arriba a dir que “donaré suport al projecte que sorgeixi de Catalunya”, però quasi bé. El govern espanyol va constituir una comissió extraparlamentària amb representants dels partits que va elaborar un text d’autonomia. Però a la vegada, des de la Mancomunitat se’n va elaborar un altre, més ambiciós.   

El projecte governamental va proposar un text molt aigualit, però que admetia l’existència d’un govern català (amb el nom de Generalitat) i d’una assemblea legislativa (Diputació) i la cooficialitat del català. I es plantejava una comissió mixta per tractar de competències futures, sense especificar-les, i de la possibilitat de crear una policia. El que sí que concretava era la figura d’un governador general de l’Estat.

El projecte de la Mancomunitat reclamava el traspàs de competències de l’Estat al poder regional: els impostos directes, l’administració de justícia, la sanitat, l’ordre públic, telèfons i obres públiques, entre d’altres. Curiosament, no es feia cap definició del que era Catalunya (nació, Estat, nacionalitat, regió?).

Però el context és endimoniat. Des dels sectors llibertaris, hi ha una desconfiança envers un autonomisme liderat per la burgesa Lliga. Això malgrat l’existència de corrents republicans catalanistes i obreristes (Lluís Companys, Francesc Layret). El plantejament obert de l’autonomia provoca manifestacions i xocs al carrer, entre grups nacionalistes i una Liga Patriótica Española, que sorgeix aleshores i forma grups armats. D’altra banda, la crisi social esclata (vaga de la companyia elèctrica Canadenca). Comença una etapa de violència, els anomenats anys del pistolerisme amb atemptats entre sicaris de la patronal i escamots terroristes propers a l’anarquisme. Per acabar-ho de complicar, una epidèmia de grip a Barcelona provoca una mortaldat.     

Les contradiccions de la Lliga

Quan els dos projectes d’autonomia, el governamental i el català, foren tractats a les Corts, Romanones va dir que només es discutiria el primer, tot i acceptant esmenes de les forces catalanes. Però la urgència de la situació social a Barcelona va decidir al govern a suspendre la sessió del Congrés (una cosa habitual aleshores). El gruix de la burgesia catalana va preferir armar els sometents i el procés autonomista es va congelar. Al mig de les forces en conflicte, un sector de la Lliga (amb el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, al davant) va voler fer de mitjancera entre sindicats i patronal, sense èxit. Alhora, Romanones volia arbitrar el conflicte social sense recórrer només a la repressió. El 14 de juliol de 1919, el capità general de Catalunya, cansat de l’actitud “tova” del governador civil Montañés i el cap de policia Doval, els va enviar a Madrid amb tren. Romanones, sentint-se desautoritzat i amb un capità general gairebé amotinat, va dimitir. El rei va encarregar al conservador Maura la formació d’un nou govern. El projecte autonomista es va perdre en la boira.

La història no es repeteix, però ofereix sempre les mateixes ensenyances. Hi ha coses que no canvien gaire: les contradiccions ideològiques en el si del catalanisme, la cruïlla entre les reivindicacions nacionals i les socials, no sempre coincidents, la quasi impossibilitat de trobar un interlocutor a l’Estat... En un aspecte sí que sembla que no ha passat el temps: l’Espanya oficial, al final, roman impassible als clams de Catalunya.