L'aparició d'un petit grup d'activistes en defensa del llanito com a llengua pròpia i singular del penyal de Gibraltar no hauria de passar desapercebuda pel govern espanyol. Més aviat, li hauria de preocupar, i molt, perquè elevar un dialecte local a la categoria d'idioma independent són paraules molt grosses que ni el món acadèmic espanyol ni les seves institucions haurien de passar per alt, però sobretot perquè a poc que furguin una mica en la qüestió s'adonaran que la qüestió del llanito no està gens allunyada de l'atemptat lingüístic perpetrat a l'Aragó amb el delirant lapao, i potser, nomes potser, s'adonaran que ells tenen part de responsabilitat en els despropòsits lingüístics d'Aragó i el País Valencià, emparats per cert per la Constitució espanyola.
Que el llanito és andalús i que l'andalús es castellà és tant cert com que el valencià és català, de la mateixa manera que ho són el fragatí i el formenterenc. Com és també prou cert que les mateixes teories que atorguen al valencià un suposat caràcter mossàrab existeixen per a l'andalús, amb la simple diferència que no tenen cap govern prou boig com per donar-hi suport. Però el fet que fora de les fronteres de l'Estat algú qüestioni la unitat lingüística de l'espanyol és un avís prou seriós que hauria de fer obrir els ulls als que despatxen la qüestió del lapao com un afer intern dels aragonesos.
En tot cas, el problema de fons rau en el menyspreu absolut que la Constitució Espanyola atorga a les llengües diferents al castellà, amb un pervers articulat que permet que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les seves respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts”, text que obre la porta a trossejar el català sense cap impediment legal, al mateix temps que impedeix que, per exemple, el govern andalús pugui fer el mateix respecte al castellà. La diferència de tracte és tan brutal que demà mateix el Parlament català podria abolir l'oficialitat del català i el govern espanyol es limitaria a dir, amb el somriure sota el nas, que no es fiquen en afers interns catalans.
Davant aquest trist panorama, els defensors del llanito són un espectacular toc d'atenció. Tant de bo que el govern espanyol es pronunciï sobre aquesta qüestió i que, quan ho faci, tingui un ull posat sobre Saragossa.
Llanito, el lapao de l'espanyol
Ara a portada
Publicat el 01 de març de 2014 a les 22:59
Et pot interessar
-
Política
Espanya és el país que menys inverteix en defensa de l'OTAN
-
Política
La Fiscalia Superior de Catalunya diu que ha actuat «raonablement ràpid» en les peticions d'amnistia a independentistes
-
Política
Sánchez anuncia 1.300 milions d'euros en 10 anys per construir pisos «més ràpid»
-
Política
La Moncloa rectifica i busca fórmules per no comprar bales a Israel