Que a Artur Mas li hagi pujat la mosca al nas perquè ERC hagi anat a la seva en algunes qüestions parlamentàries és ben lògic. El president demana lleialtat als republicans, uns socis que el van abocar als lleons de la comissió del cas Pujol i l’han ataconat després amb el Consorci Sanitari de Lleida, un projecte que es dilueix a mesura que s’acosta el setembre. Ja ho deia Duran que ERC no era un soci de fiar, i Mas ho veu ara i branda l’espantall d’un endarreriment electoral per si algú, a Calàbria, recapacita.

Però ningú a ERC no vol aparèixer ara com la crossa de Mas, fonamentalment perquè d’aquí un mes just es dirimeix el futur municipal del país dels propers quatre anys. El tacticisme s’imposa a lleialtat cega, i els republicans tenen davant seu la més gran oportunitat de fer un salt municipal ni somiat fa pocs anys. Si algú pensa que una victòria de l’independentisme el 24-M farà amainar les tensions entre aquests dos partits, que s’ho tregui del cap.

La davallada de CiU en nombre de candidatures contrasta amb el vigor guanyat per ERC, que necessita governar en ciutats grans per visualitzar que és una alternativa sòlida. En aquest context, es veu improbable que uns republicans amb disposició real d’accedir a les alcaldies es pleguin a pactar a ulls clucs amb els convergents, socis en el procés però més rivals electorals que mai després de la implosió socialista. Si Mas demana lleialtat, que miri bé quan s’obri el meló dels pactes post-electorals, on la CUP demanarà torn per parlar.