La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ens va oferir divendres un titular que és tota una declaració d'intencions. Amb més bona fe que encert va dir que la reforma educativa proposada pel ministre Wert “no menysvalora cap llengua cooficial”. Però com que per llengua cooficial Soraya entén qualsevol que no sigui el castellà i ho entén a partir d'una idea de supremacia de la llengua castellana envers les altres, la mateixa frase en si és un menysvalorament per no dir un insult directe cap als catalanoparlants.

Tant oficial és el castellà com el català a Catalunya, almenys segons es desprèn de l'article 3 de la Constitució Espanyola, que només parla de llengües oficials, en cap cas de cooficials, i de l'article 6 de l'Estatut de Catalunya, que tampoc no parla de cooficialitat. Vaja, que el concepte de cooficialitat, directament, se'l treu de la màniga i el passa per l'embut d'una peculiar concepció lingüística que pretén que els castellanoparlants tinguin més drets que ningú en aquest país que, a sobre, volen que sigui “el de todos”.

De fet, la sensació és que Sáenz de Santamaría parla de llengües cooficials com podria parlar de llengües regionals -com si el castellà no ho fos- o vernacles -altra vegada, com si el castellà no ho fos-. El cas és la seva necessitat de marcar territori i deixar clar quina llengua és per a ella la important i quines no. Potser ja va sent hora d'acabar amb el mite de la llengua comuna que tant bé els va als monolingües. Altrament, el seu país “de todos” ja se'l poden confitar.