La Covid va acabar de tensar un sistema sanitari de per si saturat i infrafinançat. El Govern es va veure obligat a injectar una dotació econòmica rellevant a hospitals i centres d'atenció primària, desbordats per les onades de contagis. La pregunta que es va fer tothom és si aquella millora de finançament seria un pedaç per a sobreviure els moments més durs o si realment havia arribat per quedar-se. Cinc anys després, què se n'ha fet de tots aquells recursos? La sanitat pública ha sortit enfortida de la pandèmia?
Un dels indicadors més representatius de l'estat de salut del sistema sanitari és la quantitat de diners de la qual es disposa. L'esclat de la pandèmia va ser replicat amb una despesa extraordinària de 2.900 milions d'euros. D'aquesta manera, el Departament de Salut va comptar amb un 27% més de recursos que l'any anterior, tal com indiquen les dades d'execució pressupostària de la Generalitat. Els sis anys previs al coronavirus, el Govern hi destinava entre 1.300 i 1.500 euros per habitant, calculant-ho en base als preus del 2020 per tenir en compte la inflació. L'any de la pandèmia, la despesa es va disparar fins als 1.730 euros per càpita, una xifra que s'ha mantingut estable des d'aleshores.
Malgrat això, aquesta millora financera no s'ha traslladat als pressupostos. Això és perquè la immensa part de l'augment de despesa ha anat vinculat a transferències i ampliacions de crèdit, no previstes als comptes inicials de la Generalitat. Un problema que el departament arrossega des de fa anys, però que s'ha accentuat després de la Covid. Els pressupostos de 2022, els únics de la darrera dècada que s'han aprovat a temps, van incloure un increment important, però la inflació i l'augment de població s'han acabat menjant la millora.
Millores parcials en personal i materials
Aquest augment en la despesa sanitària de l'any 2020, que s'ha mantingut els anys posteriors, s'ha traduït en millores materials i de personal en alguns àmbits de la sanitat, si bé no en tots. El nombre de metges especialistes per habitant ha crescut un 11% respecte a abans de la pandèmia, seguint la tendència de contractació a l'alça de la darrera dècada —excepte per l'aturada del 2020—, segons dades del Ministeri de Sanitat. Així mateix, també ha incrementat en nombre el personal d'infermeria, si bé el dels CAP va patir una davallada el 2021. No s'ha resolt, sinó al contrari, la saturació de la medicina d'atenció primària: el 2023 hi havia a Catalunya 0,76 metges del CAP, un 1,3% menys que abans de la Covid.
Tampoc no ha millorat gaire una de les deficiències més limitants: la manca de llits i places d'hospital. De fet, la disponibilitat de llits ha baixat lleugerament: el 2022 n'hi havia 3,8 per cada 1.000 habitants, un 1,3% menys que abans de la Covid, d'acord amb les dades del Ministeri. No necessàriament significa que hi hagi menys llits que abans; el més probable és que Salut no hagi compensat l'augment de població amb més recursos. Les places disponibles als hospitals de dia, per contra, han crescut un 2,6%.
Per altra banda, als hospitals sí que s'ha materialitzat l'augment de despesa en la forma d'equips de diagnòstic. El nombre de màquines de ressonància magnètica nuclear (RMN), que permeten crear imatges transversals de l'interior del cos d'una manera molt detallada, han crescut un 40% entre 2019 i 2022, després d'anys d'estancament. Si bé d'una manera més suau, els equips de TAC, que utilitzen raigs X per a fer la 'fotografia' interna, han augmentat en un 22% durant aquests tres anys.
S'escurcen les llistes d'espera, excepte les de cirurgia cardíaca
Tot plegat, on la ciutadania més acaba notant l'estat de la sanitat pública és en les llistes d'espera, on hi ha hagut avenços i retrocessos en paral·lel. A finals de l'any passat hi havia 69 persones per 1.000 habitants que estaven pendents que li donessin hora per a una primera visita amb l'especialista, un 47% més que el 2019. Així i tot, el temps d'espera mitjà s'ha escurçat molt lleugerament: de tres mesos i onze dies, a tres mesos i vuit dies. També ha baixat de 48% a 43% el nombre de pacients que han d'esperar més de dos mesos en obtenir cita.
Igualment, ha baixat lleugerament el temps d'espera per entrar a quiròfan. De mitjana, es triga quatre mesos i mig, divuit dies menys que a finals del 2019. La majoria d'especialitats han reduit les seves demores, especialment les intervencions de ginecologia, on s'han escurçat a la meitat (ara es triga tres mesos i mig, respecte als quasi set de fa cinc anys). Les operacions generals, digestives i traumatològiques també han millorat en aquest aspecte. En canvi, els pacients que esperen una cirurgia cardíaca —una de les intervencions més urgents—, ara han d'esperar nou dies més que abans. També s'han allargat en les dermatològiques (17 dies més), toràciques (14) i maxil·lofacials (13).