El 1979, Josep Tarradellas s'esforçava a estabilitzar la Generalitat restaurada en una Catalunya on el Seat 127 era el cotxe més venut. Les pantalles de cinema retronaven amb els helicòpters d'Apocalypse Now i Jimmy Carter establia relacions diplomàtiques amb la Xina Popular. Mentrestant, els britànics The Clash llançaven al món London Calling, el punk més compromès: "London calling to the faraway towns Now war is declared, and battle come down..."

I, efectivament, aquell 1979 Josep Antoni Duran Lleida començava la seva guerra política amb el primer càrrec institucional; tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Lleida. Passat un any, ja era director general de la Generalitat i... Fins avui. Duran Lleida és l'últim supervivent de la transició encara en política activa, cosa que denota un caràcter indòmit i una incomparable capacitat de supervivència.

Han estat tres dècades llargues en què els catalans ens hem acostumat a veure'l sempre allà, creant polèmiques sota mà per a, després, renyar els periodistes quan li pregunten sobre allò mateix. Malhumorat a Barcelona, complaent a Madrid; Duran ha anat interpretant diversos papers. Un temps va ser la baula entre Aznar i Pujol, en un altre moment, delegat de les grans empreses  catalanes a Madrid... I ara és l'últim ancoratge del catalanisme a Espanya. És a dir, la mena de català que voldríen que fóssim tots. En fi, l'hereu de Sazatornil a La escopeta nacional.

Doncs bé, ara Duran està muntant l'últim espectacle. Com li agrada a ell. Amb filtracions discretes als diaris i, com sempre, fent-se l'ofès. Tres dècades i mitja! Llàstima que, a hores d'ara, aquesta funció estigui una mica passada i del tot fora d'època: "After all this, won't you give me a smile?".