L'últim dia (des de dins) amb Ernest Maragall: adeu a la política 40 anys després

Es podria explicar el comiat de la política d'Ernest Maragall a través d'un retrat dels moviments de les seves extremitats. Les seves últimes hores en actiu a la institució, Nació les ha seguides de prop. Uns peus que han sortit a les 7:40h del matí del portal de casa seva, al carrer Balmes, per fer camí cap a la primera entrevista del dia, davant Gemma Nierga. Unes mans que han resseguit amb tendresa l'esquena de la seva responsable de premsa, en sortir del plató del programa Cafè d'idees. Hores més tard, uns dits que han embolcallat unes altres mans per sota del faristol, en senyal de confiança: les de la seva successora al capdavant d'ERC a l'Ajuntament, Elisenda Alamany. Uns braços que han acabat descansant sobre l'esquena de Xavier Trias, l'únic rival polític que ha gaudit d'aquesta mostra d'afecte, mentre la resta de regidors alternaven les encaixades de mans amb els dos petons de protocol.

Una altra manera d'entendre el pas i l'adeu de Maragall per la política, i especialment la seva última escomesa, podria passar per citar el seu darrer discurs al consistori, aquest divendres. "Aquí estic després de dos intents frustrats per arribar a la fita somiada". El comiat del líder republicà -que feia referència a les dues vegades en què ha estat a punt de governar la capital catalana, la del 2019 com a alcalde esguerrada pels vots de Manuel Valls i la del 2023 com a tinent d'alcalde desarmada per un gir final del grup d'Ada Colau- feia pensar en el text de l'autor Josep Palau i Fabre sobre el bombardeig a Gernika i l'arbre que hi havia sobreviscut estoicament. "L'arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus".
 
Ha estat el punt final a un idil·li laboral amb l'Ajuntament de Barcelona que va començar 53 anys enrere, quan hi va entrar com a tècnic informàtic. Venia del sector de la publicitat i preferia treballar en programació. Va passar un quart de segle entre la seva entrada al cos de treballadors municipals i el salt a fer de regidor, l'any 1995. Des d'uns anys abans, però, ja sabia el que era pilotar carpetes rellevants. El 1983 va ser designat gerent de l'Institut Cartogràfic de Barcelona, durant el govern amb què s'estrenava Pasqual Maragall. Va ser el seu primer càrrec de confiança i començava així una carrera política que s'acabaria estirant 40 anys. 

Encara ara, però, recorda les descàrregues excitants que va suposar aquella primera etapa com a representant electe. Anys abans, entre les parets del consistori, havia hagut de seguir les hores angoixants del 23-F acompanyat del seu germà Pasqual Maragall o l'anunci enlluernador del nomenament de Barcelona com a seu olímpica. Però mirant als seus anys de regidor, la gran espurna "enorgullidora" que li ve al cap és haver fet emergir la carta municipal de Barcelona. El gran text de l'autonomia local. "Recordo que la vam treballar amb el mateix Trias, que llavors era conseller de Presidència a la Generalitat", apunta, mentre esmorza a una sala pròxima al plenari municipal. Hores més tard, el seu amic Trias faria menció explícita a la mateixa fita durant les seves paraules de comiat.

Un discurs nascut de matinada, però viu fins al final

Entre l'Ernest de les vuit del matí al Maragall de les dues de la tarda hi ha desenes de missatges al mòbil, dos trajectes en cotxe i un lleuger maldecap permanent: el text de comiat, les paraules que acabaria pronunciant a peu dret des de la seva cadira a l'Ajuntament de Barcelona. Durant el matí, el document és viu i el seu entorn aprofita les últimes hores per recomanar-hi modificacions que acaben apuntades a bolígraf als marges. Són els últims matisos sobre unes idees que ha redactat ell mateix durant l'última setmana. Moltes vegades, a hores intempestives. "La inspiració em ve de matinada", comenta.

A les hores encabides entre l'entrevista matinera i el comiat municipal, el polític versàtil -ha estat dues vegades conseller a la Generalitat, primer amb el PSC i després amb ERC, a més d'europarlamentari i diputat al Parlament de Catalunya- llegeix. No només assumeix els retocs d'última hora del missatge que entomarà al final del plenari, sinó que també busca la columna que li han publicat al diari El País. La repassa analíticament, assaborint cadascuna de les fases del seu adeu multiforme. Mentrestant, reposa la reunió cordial que acaba de tenir amb l'alcalde Jaume Collboni. A l'entorn privat, el batlle li ha allargat la mà per col·laborar de cara al futur. 

Al passadís d'una de les plantes superiors del consistori, els companys de partit l'esperen. Passa un minut de les deu del matí i ja fan tard a l'hora oficial del plenari, però si Maragall no apareix, ningú no es mou, convenen. Les converses que omplen els minuts relaten moviments inquietants que de tant en tant fa l'ascensor que els ha de transportar al Saló de Plens. Finalment, Ernest Maragall surt del seu despatx, somriu i diu unes paraules a la seva hereva al capdavant de la formació republicana. El to de veu no permet distingir la concreció del missatge, però la resposta dibuixa l'escenari del relleu imminent cada vegada més consolidat. "Encara no, encara no", respon rient Alamany. Tot seguit, el grup comença a desfilar i el gruix dels regidors opta per l'escala. Maragall confia en l'ascensor.
 
Una hora més tard, l'home del dia surt de la cambra de debat municipal. L'entrevisten la ràdio i la tele pública del país. L'exsocialista bromeja dient haver quedat "atrapat en aquesta casa", en referència un ajuntament que l'ha vist anar i venir durant cinquanta anys. Mirant al futur immediat, promet quedar-se seguint la política "amb expectació crítica". Quan li demanen què ha de fer la seva formació en els debats de país imminents, riu i esquiva l'embolic amb galania. 

Falten uns minuts encara per haver d'expulsar el comiat que l'ha perseguit durant les matinades dels darrers dies. En una cadira d'un saló de l'Ajuntament recorda els temps en què es van començar a dissenyar els districtes de la ciutat. Parla de l'època en què governava Narcís Serra (PSC) amb un pacte eclèctic amb el PSUC, CiU i ERC. "Per què neix el districte de les Corts? Perquè Convergència tingués un territori on tenir majoria", comenta, fent exhibició del coneixement acumulat durant dècades. Amb el temps ell mateix va acabar vivint-hi i reconeixent la formació de la identitat pròpia de la zona. "El temps que m'hi vaig estar, acostumava a dir que les Corts encabia tot el necessari a la vida. Teníem la Maternitat, el Camp Nou i el cementiri". 

El procés, decisiu per tornar (i per no governar)

Finalment, arriba el pas endavant definitiu. Passen pocs minuts de dos quarts de tres de la tarda i Ernest Maragall comença a parlar. La sala plena de regidors, normalment dispersa, s'atura i para plena atenció. El regidor veterà esmenta dos noms transcendentals per a ell, el de la treballadora municipal Rosa Maria Creus i el de la regidora republicana Marina Gassol, qui va morir a principis d'any.
 
Tot seguit, arrenca un discurs que té com a eix els agraïments, però que també aprofita per establir un recordatori. "Si m'ho deixen dir, aquest adeu d'avui té un origen recent, però també en té un de més llunyà. És el que ve de l'octubre de 2017 i en l'estat d'excepció en què Catalunya ha viscut des d'aleshores". Sense els fets vinculats al procés i la repressió de l'Estat, Ernest Maragall no hagués tornat al consistori, apunta. Després es trobaria que allò mateix que el va fer tornar a l'Ajuntament -i guanyar unes eleccions- seria el que l'impediria governar. La primera vegada, per una votació explícita de Valls contra la possibilitat que hi hagués un alcalde independentista. La segona vegada, per una votació explícita del PP -i complementària dels comuns- contra l'escenari que hi hagués un govern independentista. 

En record del seu germà, el cap de files republicà llança un últim desig. "No té sentit celebrar Pasqual Maragall públicament i contínua com a referència obligada de la millor Barcelona si a la vegada no ens exigim formalitzar el projecte de la governació democràtica per a la realitat metropolitana". El missatge toca l'entorn socialista, especialment, a qui Ernest Maragall també encoratja a què "decideixi" quin rumb pren per dirigir la capital catalana.

El discurs no s'allarga i les respostes canten les bondats de qui també és el líder polític més ben valorat de Barcelona. Ho diu el baròmetre municipal presentat aquesta mateixa setmana. Als aplaudiments dels regidors s'uneixen els de la resta de la tribuna, que també ha acollit l'arribada de figures rellevants d'ERC com la de la portaveu nacional Marta Vilalta o la consellera de Presidència, Laura Vilagrà. 
 Maragall marxa definitivament quan fa gairebé deu anys es presentava a les eleccions europees fent tàndem amb Josep Maria Terricabras. Llavors, l'espot de campanya els situava en un pis ple de capses de cartró de mudança. Ara és ell qui s'imagina en uns dies amb una capsa a la mà. "Com els americans", diu. Preguntat per què s'endurà a casa, aclareix que mai ha estat un home instal·lat al despatx, però que segur que guardarà "les notes" que acumula als calaixos. Anotacions que requerirà per mantenir l'expectació crítica.