Michel Rocard es va acomiadar ahir de la vida i de la política, la seva gran passió, als 85 anys. Amb ell se'n va una de les figures més atractives de l'esquerra francesa, l'home que hagués pogut ser president, si no hagués tingut mala sort. Li va tocar competir en el mateix moment històric amb un altre personatge ambiciós, carismàtic i brillant, François Mitterrand, pel lideratge del socialisme. Això malgrat que tots dos es van formar a prop del mateix referent: Pierre Mendès-France, segurament l'home més rellevant de la "gauche" del seu país al segle XX. De religió protestant (hereu dels hugonots que van patir la persecució religiosa a França), Rocard va ser sempre un "protestant" en el si de l'esquerra.

Diuen que les males relacions amb el seu pare, un científic reconegut, van angoixar-lo sempre. Yves Rocard mai va acceptar que el fill cursés Ciències Polítiques. De temperament inquiet, Rocard sempre va arribar massa d'hora o massa tard als llocs. Va ser un jove dirigent estudiantil impregnat dels aires de rebel·lia a la societat francesa que van fer eclosió el Maig del 68. Va dirigir un Partit Socialista Unificat que volia ser la bandera de l'esquerra rupturista, oposada a un Partit Comunista ortodox i una esquerra tradicional sense prou força en una Cinquena República dominada per la dreta.

Quan Mitterrand, fill d'una família burgesa i conservadora, va estructurar l'actual Partit Socialista Francès (PSF), a inicis dels setanta, Rocard s'hi va anar acostant, a poc a poc, amb malfiança. De seguida els va separar el tarannà i el llenguatge. Mitterrand era un polític tradicional, acostumat a totes les giragonses. Rocard va propugnar el que ell anomenava una "segona esquerra", més oberta, més liberal d'alguna manera, menys estatalista i, en part, menys jacobina. Suficient perquè Mitterrand reclogués el seu rival en l'ala dreta del partit, des d'on li va ser difícil de sortir. Quan Rocard parlava de la necessitat de fer reformes en l'economia i de no confiar només en l'Estat, anunciava les polítiques futures del PSF després que el 1981, Mitterrand arribés a l'Elisi. Però ho feia "abans d'hora".

Va ser ministre del Territori, d'Agricultura i, finalment, entre 1988 i 1991, primer ministre, sempre vigilat de prop per Mitterrand. Com a cap del govern, va resoldre el conflicte de Nova Caledònia, el territori d'ultramar al qual va concedir un estatus diferenciat a través dels Acords de Matignon, va instaurar la renda mínima d'inserció i va formar un govern anomenat d'"obertura" en què hi eren presents alguns representants del centre republicà.

La tensió sempre viva amb Mitterrand el va foragitar del govern el 1991. Tres anys més tard, va assolir el seu objectiu de fer-se amb la secretaria del PSF, però va fer salat. El socialisme, en els mesos finals del mitterrandisme, travessava una forta erosió i un mal resultat a les eleccions europees de 1994 va forçar-lo a dimitir.

Rocard va ser homenatjat per tota la classe política. El primer ministre, Manuel Valls, va recordar que es va fer políticament en els rengles rocardians del PSF. Però Rocard, com Mitterrand, són episodis d'una època passada. Michel Rocard, en anar-se'n, no ha deixat cap hereu que pugui enarborar la bandera d'una esquerra necessària en un PSF governant i desnortat.