La tradició pactista catalana, de la que hem tingut un exemple gràfic aquesta mateixa setmana amb l'acord per la data i la pregunta de la consulta sobiranista, va viure just avui fa deu anys un dels episodis contemporanis més notables. No feia encara un mes de la celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya que els principals líders polítics de l'esquerra catalana, Pasqual Maragall pel Partit dels socialistes de Catalunya (PSC), Josep-Lluís Carod-Rovira per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Joan Saura per Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA) signaven, al noble marc del Saló del Tinell del Palau Reial Major de Barcelona, l'Acord per un Govern Catalanista i d'Esquerres, el que es coneixeria popularment com a Pacte del Tinell que donaria lloc al també popularment conegut com a Govern Tripartit i més endavant, com a Primer Tripartit. Des d'una perspectiva actual però, aquell pacte es pot entendre com l'últim cop que Catalunya provava a executar el que ara anomenem la tercera via, esdevenint l'enèsima però última proposta d'encaix dins l'Estat espanyol que va prendre forma amb un Estatut que, tot i que laminat i rebaixat de continguts, va ser aprovat per les càmeres catalana i espanyola i en referèndum per la ciutadania catalana, fins que el Tribunal Constitucional el va segar d'arrel, esdevenint el desllorigador de la situació política actual.  

Però tornant a l'acte del 14 de desembre, cal recordar que aquell acord va dur a la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall, convertint-se en el primer president d'esquerres d'aquesta institució des que l'Espanya colpista la va liquidar. Aquell acte, celebrat a la residència històrica del comtes de Barcelona i els reis d'Aragó va significar un revulsiu en la vida política catalana, ja que va posar fi a vint-i-tres anys de presidència de Jordi Pujol i de govern de Convergència i Unió (CiU), coalició que, de tota manera, va guanyar també les eleccions del 2003, com havia guanyat les anteriors i ha guanyat les posteriors fins al dia d'avui.

 

Deu anys després, tres testimonis presencials d'aquell pacte recorden per a Nació Digital que aquell va ser un acte “emocionant”, un adjectiu que coincideixen a utilitzar Josep Huguet (ERC), Jaume Bosch (ICV) i Miquel Iceta (PSC) i que contrasta amb la sensació que va experimentar Daniel Sirera (PP), absent per raons òbvies de l'acte i que el recorda amb certa “repugnància”. “Era la primera vegada que per fi les esquerres podien governar a Catalunya”, recorda Bosch, que  considera que el moment “més emotiu” va ser quan els tres líders “van sortir a la plaça del Rei”, una opinió que comparteix amb Huguet, que apunta que significava “la primera alternança després de governar el centre dreta durant vint-i-tres anys”; i amb Iceta, que recorda que “per higiene democràtica calia articular una alternativa progressista”. Per la seva banda, Sirera recorda que aquell va ser un pacte “que deixava fora del joc democràtic a una part dels catalans, als votants del Partit Popular”, ja que incloïa un annex segons el qual, els partits signants es comprometien a no establir cap acord amb el PP al Govern de la Generalitat i es comprometien, segons el text oficial, “a impedir la presència del PP en el govern de l'Estat”, tot renunciant a establir-hi “pactes de govern i pactes parlamentaris estables a les cambres estatals”.

 

 

Però a banda del que especificava l'annex, aquell pacte pivotava sobre dos grans principis, el primer, la reforma de l'Estatut, i el segon, l'execució de tota una sèrie de polítiques en matèria social que atenyien bàsicament apartats com la sanitat, educació, policia, serveis socials i recerca i, des d'aquest punt de vista, aquells objectius “es van acomplir”, segons el parer d'Huguet, que es mostra “orgullós de la major part de l'obra de govern” i especialment de “l'aprovació de la reforma de l'Estatut”, punt en què, com assenyala Bosch, cal destacar “que va ser un govern d'esquerres el qui ho va impulsar, mentre que el pujolisme no ho va proposar en vint-i-tres anys”, o com apunta Iceta, “es va poder garantir l'alternança i alhora eixamplar les polítiques públiques en sanitat i educació”.

 

De fet, Huguet assenyala, en línia amb el concepte de 'tercera via', que l'Estatut, aquell al qual José Luis Rodríguez Zapatero va prometre donar suport amb el seu famós 'apoyaré', va servir per copsar si era possible “encaixar Catalunya en una reforma federal”, un intent que en fracassar va demostrar, segons el polític d'ERC, “que Catalunya no cabia dins Espanya”, una observació compartida en part per Bosch, que més enllà de la denominació de 'tercera via' recorda que la reforma de l'Estatut va ser “el darrer intent d'aconseguir el màxim autogovern de Catalunya a partir d'una interpretació federal de la Constitució Espanyola”, que es trencaria amb “una sentència del Tribunal Constitucional que va trencar el pacte del 78 i va obrir l'etapa que vivim actualment”.

 

 

Situats en la conjuntura actual, dos dies després de l'acord de pregunta i data per a la consulta sobre el futur polític de Catalunya, és obvi que la reedició d'un tripartit amb els mateixos integrants és simplement impensable. Com apunta el socialista Iceta, “no és plantejable mentre no s'hagi aclarit el procés sobiranista”, ja que a dia d'avui, “els partits que no defensem la independència no ens podem posar d'acord amb els que sí la volen”. La qüestió sobiranista és doncs una barrera infranquejable, com apunta també l'ecosocialista Bosch, convençut que la possibilitat d'un govern d'esquerra a Catalunya “ja no passa pel tripartit sinó per la lluita conjunta dins el procés sobiranista”, punt en el que coincideix el republicà Huguet, que assenyala que un nou tripartit és “impossible”, ja que per “reeditar un acord d'esquerres cal posar-nos d'acord en la demanda d'un estat català, i mentre el PSC no vulgui això quedaran exclosos d'una alternativa d'esquerres”. 

 

Qui sí que veu, a hores d'ara, un nou tripartit, és el popular Sirera, que observa que la fotografia de l'acord de pregunta i data de dijous va ser la imatge “d'un tripartit on es canvia el PSC per CiU i s'amplia a la CUP”, per tot seguit assenyalar que aquest pacte liderat per Artur Mas “té similituds amb el Pacte del Tinell” en tant que “és un pacte per carregar-se l'ordre constitucional i anar en contra d'una part de la societat i que per això mateix, no funcionarà”.

 

 

En tot cas, un dels aspectes més controvertits del Pacte del Tinell va ser l'exclusió explícita del Partit Popular de tot eventual pacte, un fet que Daniel Sirera no dubta de titllar d'”apartheid”, malgrat que la constitució del tripartit “va ser impecable des d'un punt de vista democràtic, ja que van formar majoria per governar”, ja que la clàusula referent al Partit Popular “deixava als catalans que no érem del tripartit com a ciutadans de segona”, un fet que encara avui l'exdirigent popular troba “brutal i repugnant”. De parer contrari és Jaume Bosch que recorda que aquell gest “va ser molt encertat” tot i que des del PP es va “vendre com una marginació”. “No no ho era, perquè en política pots decidir amb qui pactes i amb qui no”, afegeix Bosch, al temps que Miquel Iceta recorda que aquell apartat va ser “una de les condicions d'ERC”, però que a més, “tenia part de lògica a causa dels pactes entre PP i CiU”. Per la seva banda, Josep Huguet apunta que Convergència “estava entregada al Partit Popular” i que el tripartit va arribar al poder “amb un José Maria Aznar desbocat”, raó per la qual defensa la necessitat de “blindar que no hi hagés especulacions d'altres pactes”.

 

Sigui com sigui deu anys més tard -i amb la plaça del Rei convertida en seu dels actes espanyolistes d'Alicia Sánchez Camacho- Catalunya afronta un camí diferent, un cop superada la tercera via, en direcció a la consecució de la plena sobirania. Es tracta d'un camí que, segons els protagonistes d'aquell Pacte del Tinell, troba precisament les seves arrels en un acord que va dur a la reforma d'un Estatut que posteriorment va ser liquidat pel Tribunal Constitucional. Jaume Bosch enllaça passat i present apuntant que “la situació actual demostra precisament que no es pot pactar amb el PP”. La qüestió és si encara és possible un pacte amb el PSC, i la doble pregunta de la consulta sembla pensada, precisament, per aconseguir-ho.