Realment, els militants i simpatitzants del PSC de Barcelona tenen una percepció ben especial del què està passant a la societat catalana en general i, encara més, a la ciutat de Barcelona. Perquè, vistos els resultats d'ahir, queda clar que tenen greus dificultats per adonar-se que s'han acabat els temps en què el PSC decidia qui era alcalde i qui ho deixava de ser i, un parell d'anys més tard, els electors ho ratificaven a les urnes. Els socialistes amb carnet miren Barcelona i hi veuen el de sempre, i no pas una ciutat castigada, cansada i amb símptomes evidents d'esclerosi política.

Jordi Hereu no és el pitjor alcalde que ha tingut Barcelona, ni tan sols si comptem només els últims 32 anys. Però arrossega un projecte que va començar a declinar amb el Fòrum de les Cultures i no s'ha recuperat mai més. La paradoxa és que la direcció del partit -i la majoria dels alcaldes de les grans ciutats governades pel PSC- s'havien adonat que calia intentar una solució, ni que fos desesperada, i han donat suport -sense grans esperances, però amb una certa decisió- a Monserrat Tura. Però, curiosament, no els ha servit de res: les bases són més immobilistes que l'aparell.

En fi, el cas és que Jordi Hereu va fer ahir, per darrera vegada, el signe de la victòria. I els socialistes de Barcelona no s'han adonat que, per una vegada, no havien de votar al que mana.