Si hi ha una paraula que expressa la mentalitat amb què María Dolores de Cospedal afronta el XVIII congrés del PP és resistir. Ningú com ella ha representat els darrers anys el que és el Partit Popular com a estructura orgànica. Però la primera campanya electoral en què va participar la secretària general no va ser el PP. Amb només 21 anys, es va abocar per ajudar el seu pare Ricardo de Cospedal, antic militant de la UCD que encapçalava la llista del Partit Reformista en les eleccions de 1986, nova formació que no va obtenir cap escó i que va inspirar un Miquel Roca que pregonava que “hi ha una altra manera de fer Espanya”. Cospedal va fer les primeres armes en política com a agent electoral de l’Operació Roca.

La vida interna en el PP és sovint reduïda a un pols permanent entre Cospedal i l’altra dona forta de l’univers Rajoy, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Però el cert és que totes dues comparteixen algunes coses: van ser estudiants brillants, són advocades de l’Estat i coneixedores a fons de l’administració. María Dolores de Cospedal, nascuda a Madrid el 1965 però arrelada a Albacete des de jove, va estudiar dret a la Universitat San Pablo CEU, una de les institucions creades per la conservadora Associació Catòlica de Propagandistes.

Propulsada per Arenas

Com a advocada de l’Estat va estar destinada a Treball i Afers Socials, i va ser aquí on el 1996 va conèixer Javier Arenas, nou responsable del ministeri després de l’arribada del PP al govern. El dirigent del PP, un dels grans incombustibles de la política espanyola, la va captar i la feu assessora en el seu gabinet.   

Protegida per Arenas, es va obrir pas. Va ser consellera d’afers socials i laborals de l’ambaixada espanyola a Washington, abans de tornar al ministeri, ara amb el ministre Manuel Pimentel. Va anar coneixent quasi tots els barons del partit. Va ser  subsecretària d’Administracions Públiques amb Jesús Posada, abans d’ocupar la subsecretària d’Interior amb Ángel Acebes. Va ser en aquest lloc on la va sorprendre l’atemptat de l’11-M, en vigílies d’unes eleccions que van suposar el retorn del PSOE al poder.

Però Cospedal ja formava part del sottogoverno del PP. Quan Esperanza Aguirre va remodelar el seu executiu a la Comunitat de Madrid, la va designar consellera de Transports. Dins del partit, li van encarregar la direcció de la formació a Castella-la Manxa, que durant anys llargs va ser el feu d’un populista imbatible amb etiqueta PSOE, José Bono. Cospedal va anar treballant el partit a la comunitat i millorant resultats, des que el 2007 va ser el cap de cartell. Tot i la derrota, va demostrar aleshores una de les seves qualitats: la resistència. Va decidir continuar al capdavant del PP regional.   

Foguejada entre intrigues i escàndols

Cospedal va ser l’aposta de Mariano Rajoy en el congrés de València del 2008, aquell en què una operació d’alta volada alimentada per l’expresident Aznar i Aguirre va voler moure la cadira a Rajoy. Però aquest també va resistir i després de ser reelegit, va nomenar Cospedal secretària general.

En la sala de màquines del PP, ha estat lleial al seu cap. L’ha defensat davant dels nombrosos intents de l’aznarisme i l’aguirrisme de desplaçar-lo. Des del triomf de Rajoy del 2011, ha personificat el partit enfront el govern, en un duel clàssic a tot arreu. Les contradiccions inevitables entre l’aparell de l’Estat, on Sáenz de Santamaría té l’hegemonia, i la direcció de Génova va dur a tensions entre les dues tenores del partit. Però el que segurament va enverinar la relació entre totes dues va ser l’esclat del cas Gürtel i la comptabilitat del PP.

Les acusacions de l’ex-tresorer Luis Bárcenas, que va acusar la cúpula de la formació, Cospedal inclosa, d’haver rebut sobresous en sobres, va deixar la secretària general en una posició feble. Cospedal va arribar a presentar una demanda civil per vulneració del dret a l’honor contra Bárcenas, que la número dos del PP va guanyar als tribunals.

Després de l’esclat de Gürtel, la secretària general va decidir trencar amb l’ex-tresorer i allunyar-lo de Génova. La sortida de Bárcenas del partit va desembocar en una guerra oberta amb Cospedal, que va haver de sortir a donar explicacions, inclosa alguna declaració del tot surrealista, com quan, el febrer del 2013, va parlar d’una “indemnització en diferit” per a l’ex-tresorer per justificar els pagaments que va rebre del partit amb posterioritat a abril del 2010, quan va ser acomiadat, segons el PP.

El xoc entre Cospedal i Bárcenas va afectar la bona relació entre ella i Arenas. El dirigent andalús sempre va defensar Bárcenas i era partidari d’evitar com fos un enfrontament obert amb ell. De fet, l’enfrontament amb Bárcenas hagués suposat la fi de més d’una carrera política si Cospedal no fos la dirigent dura que és.

En les eleccions del 2011, Cospedal va aconseguir la presidència de Castella-la Manxa, un triomf absolut en el que era un feu socialista. Va governar la comunitat durant quatre anys, fins que el 2015, una aliança entre PSOE i Podem li va arrabassar el càrrec. El seu mandat es va caracteritzar per la reducció del dèficit de la regió del 7 al 2% en tres anys, però també per retallades en sanitat i serveis socials que van provocar moltes protestes. La seva decisió de deixar molts pobles sense urgències nocturnes va ser anul·lada pels tribunals.

També l’ombra de la corrupció la va voltar pels negocis del seu marit, Ignacio López del Hierro, un empresari del totxo que li ha portat alguns maldecaps. El seu nom ha aparegut en un gran nombre d’afers i la millora de resultats de Hilo de Inversiones, una de les empreses del marit, coincidint amb la presidència de Cospedal a Castella-la Manxa, va despertar les crítiques de l’oposició per possible conflicte d’interessos. Recentment, se l’ha arribat a vincular amb el cas Pujol a través del testaferro de Rodrigo Rato, Alberto Portuondo. Segons El Mundo, la UDEF relaciona López del Hierro amb l’empresa Ibadesa Cat, que segons la policia, formaria part del teixit societari dels Pujol.     

Cospedal està casada amb López del Hierro en segones núpcies. Entre els seus dos matrimonis, va decidir tenir un fill per fecundació in vitro, un tema que ella ha explicat amb naturalitat i que li va donar una imatge de política moderna i liberal. Amb tot, la secretària general subratlla sempre que pot el seu catolicisme.

El Iak-42 reforça la ministra de Defensa

El novembre passat, Cospedal va assumir el ministeri de Defensa. En aquests tres mesos, ja s’ha apuntat un èxit polític a compte de l’ex-ministre Federico Trillo. Un informe del Consell d’Estat va deixar en evidència la responsabilitat de Defensa per no haver actuat en el cas del Iak-42, tot i coneixent els riscos del vol, que va acabar en tragèdia. Trillo va ser cessat com a ambaixador a Londres. Però en aquesta ocasió, Cospedal no va voler ser víctima de decisions que no eren seves. Va afrontar el tema, va rebre els familiars de les víctimes i va demanar perdó. Això l’ha reforçat políticament. El XVIII congrés és una nova prova per a ella. Però passi el que passi, per Cospedal el mot d’ordre és sempre el mateix: resistir, resistir com sigui.