La presó Model continua corprenent. Les seves galeries, recuperades per a la ciutat, mantenen la sordidesa dels anys negres. Aquests dies, en el marc de l'exposició Generacions TOP, la companyia La Voz Ahogada, que treballa en temes de memòria, ha escenificat Dones Lliures. És la primera peça teatral que mostra la repressió que van patir les dones a la presó de la Trinitat, recollint testimonis colpidors. Una idea d'Iván Campillo, que la dirigeix i interpreta al costat d'unes magnífiques Mireia Clemente i Laura Sancho.
Un dels testimonis del muntatge és el de Maribel Ferrándiz, que assisteix a la representació. L'entrevistem en el panòptic, on va estar tancat el seu germà bessó, i ens rememora la seva experiència a la presó de la Trinitat, l'any 1971, després de ser detinguts a casa seva arran d'un truc a trenc d'alba. Va passar a les acaballes de la dictadura, el que demostra que el règim va ser brutal fins al final.
Expliqui'ns la seva història. Vostè i el seu germà van ser detinguts el 1971.
Estàvem sota un estat d'excepció. Vam caure 22 persones de la mateixa organització. Militàvem a la Jove Guàrdia Roja, la branca juvenil del PCE (Internacional), que temps després s'anomenaria el Partit del Treball. Teníem un infiltrat. Van venir a casa entre la 1:00 i les 2:00 de la matinada.
Com a la cançó de la Maria del Mar Bonet, tot i que vostès van poder explicar-ho.
Sí. Ens van detenir i ens dugueren a Via Laietana, on vam estar 32 dies.
Es devien fer llargs.
Uf! Tinc gravades les imatges al cap. És que érem molt joves.
Quants anys tenia?
17 anys. I el meu germà també, perquè som bessons.
Van caure en les mans de la Brigada Politicosocial del comissari Creix. El va conèixer?
Crec que no el vaig arribar a veure.
"Fins i tot van dur el meu germà perquè veiés per una finestra com m'estomacaven i li van dir que si no parlava em colpejarien i em violarien"
El tracte a les dones era més dur que el dels homes?
Era diferent. Ens tractaven a totes, tant a les polítiques com a les comunes, segons els cànons més masclistes de l'època. Ens deien coses grolleres. En el meu cas, fins i tot van dur el meu germà perquè veiés per una finestra com m'estomacaven i li van dir que si no parlava em colpejarien més, que em violarien.
Li van fer molt de mal?
Imagino que ells també calculaven els meus límits. Jo era una nena molt prima, no pesava més de 43 quilos. M'agafaven i em portaven com un bulto. Recordo una vegada que m'estaven interrogant i jo sentia els crits d'un jove i estava segura que era el meu germà. I deia: "Deixeu-lo!". Em vaig posar tan cabuda que em van agafar i em van dur on al lloc on es torturava algú. No era el meu germà, era un company nostre a qui tenien a terra amb les mans lligades d'una manera que diuen la cigonya, que és molt dolorosa i no et pots aixecar. A mi em van fer la cigonya. Al meu germà li van fer la roda, que era posar-te al mig d'un cercle de quatre o cinc policies que et van passant l'un a l'altre i et van donant cops al pit.
Recordo que en Carles Vallejo, un altre antic pres, ens ho va explicar en una entrevista.
Al meu germà li van fer molt de mal. Va acabar amb el pit ensangonat. Durant anys va patir de dolors. I després de Via Laietana, cap a la Trinitat.
Vostè i el seu germà van presentar una querella per delictes de lesa humanitat per les tortures sofertes a Via Laietana. El seu cas va ser arxivat, però.
Sí, però ara està recorregut al Tribunal Constitucional. Els quatre policies que vam denunciar, de fet, ja estan morts. El que hem demanat és que, si més no, s'investiguin els fets.
Recorda el primer que va sentir quan va entrar a la presó?
Miri, el primer va ser que només entrar et posaven en una cel·la de càstig on estaves tres dies.
Era la benvinguda. Com era?
Era una habitació petita, amb un llit, un lavabo i una pica, completament aïllada. Una porta de ferro amb espiera i una finestra petita a dalt. Recordo que anava amb pantalons i me'ls van fer treure i em van donar una faldilla llarga. A les que duien faldilla, que sovint eren curtes, els baixaven les vores per allargar-les. Em van dur un llibre, es titulava Por el camino hacia Dios.
A la presó devia conèixer el pitjor, però també el millor del gènere humà.
He de dir que de solidaritat en vaig trobar a tot arreu. A la comissaria, a la presó, al carrer. Quan ens van detenir, el meu germà i jo estàvem molt amoïnats pel neguit que podien tenir els pares. Una noia que va ser detinguda en una manifestació duia a la motxilla un banyador i va fer creure a la policia que ella no anava a la manifestació sinó que volia anar a la platja. Li vaig demanar que si sortia anés a casa dels meus pares a dir-los que estàvem bé. Va memoritzar l'adreça i ho va fer. Bé, ho van fer els seus pares perquè no volien que ella s'arrisqués més.
"Vaig trobar solidaritat a tot arreu, a la comissaria, a la presó i al carrer"
Entre les preses mantenien bona relació encara que fossin de partits diferents?
Totalment, totes estàvem del mateix costat. Sí que hi havia una separació entre les preses polítiques i les comunes. Però entre les polítiques, els colors ideològics no importaven. Teníem un enemic comú. Recordo que estava presa la filla de la dirigent feminista Lidia Falcón, a qui havien detingut junt amb el seu pare repartint octavetes.
Si li dic Cruzadas Evangélicas, en què pensa?
En unes feixistes. Es diu que eren monges, però no eren monges. Pertanyien a una institució eclesiàstica, havien fet els vots, però no eren formalment d'orde religiós. Anaven vestides de carrer, però d'una manera especial, amb mànigues i faldilles molt llargues. Me'n recordo molt d'elles. Les vaig veure durant un any.
I si li dono el nom de María Luisa de Lequerica?
Home, era la directora.
Era d'una família molt poderosa del règim.
La tractàvem poc directament. Ella tenia un despatx i era allí. Nosaltres patíem a les seves subordinades. Un dia, però, Lequerica em va cridar al seu despatx i em va començar a prendre mesures. Del cap, dels braços, de tot el cos. Semblava que m'anés a fer un vestit. Em va començar a mirar el color dels ulls, dels cabells. Anava prenent notes. No vaig entendre res. Això ho van fer amb moltes. Anys després, vam saber que responia a la influència d'un metge de presons dels anys de la postguerra, Antonio Vallejo-Nájera, molt influït per les idees nazis. Es veu que van fer uns estudis sobre la relació dels rojos amb determinades condicions físiques. Una bogeria.
Com era el tracte?
Les Cruzadas eren fanàtiques religioses. No ens deixaven anar als tallers de la presó per no coincidir amb les comunes, a les que diria que volien adoctrinar més. També s'ha de dir que les polítiques estàvem separades: en unes cel·les de dalt hi havia les estudiants o les que tenien carrera i a baix les que érem treballadores. Fins i tot en això eren classistes. A la nit ens comunicàvem per la finestra. Davant teníem una garita amb un guàrdia civil. Però de nit, amb una corda molt fina i una capsa de mistos ens enviàvem missatges. No ens deixaven cantar perquè s'imaginaven que cantàvem cançons revolucionàries.
Rebien visites familiars?
Sí, això sí. Una a la setmana, crec recordar. Unes visites en què no podíem parlar en català. Parlàvem amb un passadís al mig per on anava passejant una de les Cruzadas.
El menjar què tal era?
Horrible. Molt era menjar caducat. Els llegums venien amb cucs. Moltes de les preses polítiques teníem un avantatge, però. Ens duien menjar de les nostres famílies i ens el repartíem. També en donàvem a les comunes, on hi havia algunes preses que tenien les criatures a la presó.
Què li ha quedat de tot allò com a experiència?
Vaig entrar allí molt jove. Crec que, malgrat tot, em va reforçar en les meves idees. Vaig tenir molt clar que no podíem viure d'aquella manera, amb repressió i sense llibertats. I m'embafava aquell ambient religiós tan exagerat. I les lleis contra les dones, com la llei d'abandonament familiar, que podia fer que un home que et maltractava et denunciés si marxaves de casa. I tot era pecat.
Continua mantenint les seves conviccions?
Jo continuo fent d'activista. Després de sortir de la presó, vaig continuar amb la meva militància. Fent activitats socials, a l'associació de veïns, a Nou Barris. Ara estic a La Marea Blanca, en temes de sanitat, i amb Marea Pensionista.
Encara s'ha d'explicar més la memòria de la repressió?
És clar que sí. Jo he anat a vegades a fer xerrades per escoles i veig que hi ha molts joves que no en saben gaire del que va passar en aquest país. Si els joves no coneixen el que és el feixisme, qualsevol els pot enganyar.
Què sent quan, després d'haver lluitat tant, l'extrema dreta torna a treure el cap?
Em genera certa tristesa perquè molta gent es va jugar la vida. Només de la nostra organització, en aquells anys crec que van morir 16 persones. El 1976, Javier Verdejo, un jove afiliat de la Guàrdia Roja, va ser assassinat per fer una pintada. Va ser dels primers morts de la Transició.
Com és que persones joves poden votar extrema dreta?
Perquè senten frustració per no poder assolir el que desitgen i l'extrema dreta els diu el que volen escoltar. Per això, s'ha d'explicar bé la història. Els joves i especialment les dones han de ser conscients del que patiran si torna l'extrema dreta. Les dones són les que més patiran. Me'n faig creus quan veig dones donant suport a partits d'extrema dreta.