Artur Mas se la juga. Foto: Adrià CostaArtur Mas haurà presidit la legislatura més breu de la història moderna de la Generalitat. Menys de dos anys: del 28 de novembre de 2010 al 25 de novembre de 2012. Amb 62 diputats i un canvi ideològic profund de les sigles que representa, el candidat de CiU intentarà avui lluitar contra els precedents de les dues úniques eleccions anticipades que ha viscut Catalunya des del restabliment de les institucions catalanes. Tant Jordi Pujol, el 1995, com Pasqual Maragall, el 2006, van convocar la ciutadania a les urnes abans d’hora, i els seus partits en van sortir escaldats.
El 19 de novembre de 1995, CiU perdia la majoria absoluta, després de tres legislatures consecutives, i passava de 70 diputats a 60. El president havia avançat les eleccions després d’un pacte a la Moncloa amb l’aleshores president espanyol, Felipe González. El suport de la federació nacionalista a l'executiu del PSOE, empastifat pel cas GAL, podia passar-los factura, i de la mateixa manera, els socialistes espanyols prenien consciència que el seu llarg regnat, des del 1982, era a punt de desmuntar-se. Així, ambdós presidents van pactar que Catalunya avançaria el calendari electoral, i les eleccions generals esperarien al març de 1996. Tots els partits de l’oposició, tret del PSC, repetien candidat. I tots, tret del PSC encapçalat per Joaquim Nadal, milloraven els resultats de 1992. Així, el PSC passava de 40 escons a 34, mentre que el PP de Vidal Quadras es disparava de 7 a 17 escons. Àngel Colom feia créixer una mica més ERC, que passava d’11 a 13 diputats, i Rafael Ribó feia passar ICV de 7 a 11 escons. En aquells comicis, la participació va ser del 63,4%, gairebé 10 punts més que el 1992.
Una dècada després, el president Pasqual Maragall avançava les eleccions a l’1 de novembre de 2006, després d’un mandat convuls que havia començat el 2003 amb un acord d’esquerres, el Pacte del Tinell, amb ERC i ICV, i que havia acabat amb l’expulsió dels republicans del govern i més d’una remodelació de consellers prou polèmica. A més, el PSOE i el PSC havien fet el llit al president, i situaven un nou candidat a la presidència, l’aleshores alcalde de Cornellà i president de la Diputació de Barcelona, José Montilla. El resultat d’aquella votació, celebrada en dimecres, també va castigar el govern sortint. El PSC va passar de 42 a 37 diputats, mentre que l’ERC encapçalada per Josep-Lluís Carod-Rovira va perdre 2 dels 23 diputats. Només ICV va resistir l’experiència del primer tripartit, i fins i tot va créixer, passant de 9 a 12 escons. Per la seva banda, CiU va tenir una lleugera recuperació, passant dels 46 als 48 diputats, lluny, però, de les majories absolutes tradicionals. Per contra, el PP va perdre un escó, aconseguint 14 cadires al Parlament.
Avui, el candidat de CiU ha de superar els 62 escons si vol fer una excepció a la norma no escrita que diu que un president que avança eleccions és castigat a les urnes.
