"Sobre el finançament dels partits se'n podria parlar molt", va deixar anar Artur Mas en un moment de la compareixença davant la comissió d'investigació del cas Pujol. Una frase que va passar gairebé desapercebuda, però que condensa el moll de l'os d'un sistema polític què la societat catalana ha passat de tolerar per omissió a combatre amb determinació. Ahir Mas es va presentar com una persona honrada dins d'un magma dubtós: "Jo només responc pels meus comptes i pels de la meva dona".

El president de la Generalitat va donar àmplies explicacions sobre el seu patrimoni personal ("no tinc un cèntim d'euro fora de Catalunya") i fins i tot va ampliar el cercle fins la seva família immediata ("una germana meva va rebre del meu pare una part d'un terreny al Maresme. Jo, res"). I, curiosament, va tenir una actitud semblant a la de Jordi Pujol respecte al seu pare, de qui va reconèixer un compte a Lietschtenstein "sobre el qual es va obrir una investigació judicial que es va arxivar". Per contra, va insinuar que se li amagaven -a ell i a tothom- les operacions més tèrboles de la família Pujol i d'altres personatges de l'entorn, com Lluís Prenafeta o Macià Alavedra.

Cadascú es creurà el que vulgui, però el cas és que la veritat no es decidirà al Parlament, sinó als tribunals. Mas va superar la prova amb nota i, de fet, els portaveus van ser durs, però educats. Oriol Amorós -amb el paper més difícil- va trobar el to adequat, condemnant el pujolisme comissionista, però salvant el president i el procés. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho va estar molt en el seu paper, que ara ja no passa dels vint segons als informatius de Madrid.