"Me ha gustado ser español, pero me siento orgulloso de ser catalán...", tan senzill com això. La força del nou independentisme de masses és la simplicitat desarmant, la naturalitat com descriu, de forma inclusiva, el que es viu a peu de carrer com una il·lusió col·lectiva. Una oportunitat que, com diu Dyango, el seu pare no va tenir i que cal aprofitar perquè no és fàcil que es repeteixi, almenys amb la claredat d'avui.

Els espanyolistes professionals de la cadena dels bisbes no van ser capaços de contraposar ni un sol argument. Van intentar-ho, tímidament, amb la Constitució del 78 i, ja amb poca fe, amb allò del règim nacionalista que oprimeix. Al final, van acabar admetent la tristesa que els causa la inevitabilitat de l'emancipació política d'una societat que els ha perdut el respecte i, sobretot, una por de tres segles.

Democràcia contra autoritarisme, il·lusió contra repressió, lums contra ombres... Per això, Dyango va acabar dient que el que ell vol és l'"amistad entre toda la gente", moment en el qual se sent una veu per sota (minut 12'43") -la d'un fill de nazi que escup sobre la tomba de Companys- que amenaça: "Pues se va a enterar"... És l'odi el que els farà perdre.