Això no ha anat bé. Encara es recorden aquestes paraules d'Artur Mas, l'any 2012, pronunciades quan el president de la Generalitat sortia amb les mans buides de la reunió amb el govern espanyol, després de demanar-los molt educadament un pacte fiscal que el fes esquivar el clímax independentista. L'aleshores líder de l'executiu espanyol, Mariano Rajoy va ignorar el líder convergent amb aquella cara seva tan expressiva i va convidar-lo a anar posicionant-se a la graella de sortida del procés independentista.

Qui no va ignorar Mas llavors van ser els actors polítics, mediàtics i socials. Aquell teatre tan ben escenificat -i del qual tothom en coneixia l'escena final abans que s'emetés- estava perfectament ubicat al calendari. Tenia una lògica política i aprofitava l'oportunitat que li brindava el context, arrossegant l'atenció de la gent i dels mitjans de comunicació. Els ciutadans estaven pendents d'aquella reunió perquè en bona part l'havien provocat ells. Hi havia un interès real per descobrir-ne les previsibles i excitants conseqüències. I Mas, evidentment, va esprémer el moment per començar a acariciar el timó del procés (un timó que, després, la voluntat del poble acabaria traient-li de les mans amb un mal humor considerable).

Recordo ara aquest episodi perquè tampoc n'hi ha gaires en què un president de la Generalitat hagi acceptat la tristor d'haver d'anar a Madrid a recordar solemnement que Catalunya està enfadada perquè no se li dona l'eina política o econòmica que en aquell moment de la història està sol·licitant. Com que és un exercici perillós que no sempre surt bé -s'han de calibrar molt bé les dosis de victimisme, lideratge i humiliació-, es poden comptar amb els dits d'una mà les intervencions històriques de presidents de la Generalitat a la capital de l'imperi.

[noticiadiari]2/264150[/noticiadiari]
La de l'altre dia de Pere Aragonès al Senat no formarà part d'aquest recull memorable. I no ho farà perquè ningú estava esperant aquella intervenció. Constava en el menú polític de ben poca gent. No generava curiositat ni als ciutadans catalans, que viuen immersos en un postprocés sabàtic, ni als ciutadans espanyols, més preocupats per saber si el seu municipi serà el proper en rebre la fúria d'un diluvi incapacitant, ni als grans poders mediàtics, empatxats de crispetes palestines, ni als mitjans de comunicació, que només han estat pendents dels restaurants que ha trepitjat i els somriures que ha repartit aquesta setmana l'actriu Meryl Streep per Astúries.

La conjuntura no era favorable a Aragonès, que aquestes setmanes no té res a fer davant el protagonisme absolut de l'expresident Carles Puigdemont a l'hora de resoldre la investidura. I tampoc hi ha ajudat el fet que exposés els seus arguments durant 10 minuts i marxés immediatament, decisió que suma honorabilitat al seu càrrec de president en aquell circ territorial, però resta interès informatiu a una operació comunicativa ja fràgil de per si.

I és que no sempre es té el do de ser al lloc adequat en el moment adequat. A servidor li va passar fa uns dies, quan vaig escriure un article magnífic sobre l'aparició de Villarejo a RAC1 gairebé una setmana després que es publiqués l'entrevista, un cop tothom ja l'havia analitzada de dalt a baix. Com és lògic, els lectors del Nació van llegir la columna amb un entusiasme relatiu, provocant una allau de visites força assumible pel web del diari.

Bé, em reconforta pensar que aquest error a l'hora de calibrar oportunitats i gastar bales no només soc capaç de cometre'l jo, sinó també tot un president de la Generalitat. Em reconforta per una banda i m'inquieta per l'altra, és clar. Però he de reconèixer que el sentiment que més m'embriaga ara mateix és el d'una enveja prou sana, perquè almenys Pere Aragonès ha estat mediàticament abatut per tot un símbol planetari com Streep. Si algú t'ha de treure el protagonisme i t'ha de condemnar a ser un president invisible o un articulista ignorat, almenys que sigui ella.