Alfredo Pérez Rubalcaba és, probablement, l'home que més ha influït en les directrius del PSOE a l'hora de relacionar-se amb Catalunya i País Basc. Hi ha estat sempre, des que va obtenir el primer alt càrrec en el govern de Felipe González del 1982. Significativament, va ser l'encarregat, com a ministre de la Presidència, de negar qualsevol relació del PSOE amb el GAL a partir del moment en què van començar a circular les primeres evidències contra José Barrionuevo i la cúpula d'Interior.

Des de l'oposició, Rubalcaba va ser l'impulsor del Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme, un acord amb el qual PSOE i PP van sentar les bases per a noves mesures excepcionals contra el basquisme en el seu conjunt. Anys més tard, ja amb els socialistes de retorn, l'etern Rubalcaba va formar part de la terna (amb Montilla i Caamaño) que va encarregar-se de passar el famós ribot d'Alfonso Guerra sobre l'Estatut català.

El 2009, Rubalcaba va ser un dels màxims enginyers del pacte PSOE-PP -aprofitant la Llei de Partits que ells mateixos havien acordat- per col·locar Patxi López com a nou lehendakari, amb una majoria parlamentària estable. Dos anys abans, l'actual vicepresident també havia propiciat un pacte amb la regionalista UPN, avalat pel PP, i orientat a desplaçar de les institucions els sobiranistes de Nafarroa Bai.

En fi, aquest és un retrat esquemàtic d'Alfredo Pérez Rubalcaba. Un senyor que ahir va dir que CiU no pot pactar amb un partit "genuïnament anticatalà" com el PP.